El 1 de novembre de 1880, fa 132 anys, va néixer el
científic alemany Alfred Wegener, pare de la teoria de la deriva continental.
Meteoròleg i astrònom, les seves idees sobre la separació dels continents les
va començar a fer públiques, a la Associació Geològica de Frankfurt, a
principis de 1912. En aquestes defensava que els continents, a ambdós costats
de l’Oceà Atlàntic, es separàvem.
Al 1915 va publicar la seva obra “L’origen dels continents i
els oceans”, que va reeditar anys després.
Edició de l'obra de Wegener al 1929
Imatge obtinguda per tomografia sismica
Segons Wegener, fa uns 300 milions d’anys, els actuals
continents estaven formant una sola massa de terra que va anomenar Pangea.
Aquesta es va anar trencant donant pas a noves masses de terra que estaven
subjectes a uns moviments de deriva que avui dia encara perduren.
Aquesta teoria va ser rebutjada per una gran part de la
comunitat científica del moment. Entre altres coses per què no hi havia una
explicació convincent sobre el mecanisme de la deriva continental.
En un principi es va pensar que les corrents de convecció
del mantell eren el motor d’aquesta deriva. El mecanisme descrit tenia la seva
lògica. El mantell inferior, format bàsicament per silicats de Fe i Mg, en
contacte amb el nucli exterior de Fe i Ni i més calent, s’escalfa i transmet el
calor cap a les zones més fredes, o sigui cap a la superfície terrestre. Això
crea unes corrents de convecció en el mantell ja que la zona més calenta és
menys densa i te tendència a pujar, mentre els materials més freds i més densos
tenen tendència a baixar. Cal dir que el mantell no és líquid però es molt
dúctil, comportant-se com un líquid d’alta viscositat. Això provoca que tot
aquest procés sigui molt lent. Els continents es mourien gràcies a aquestes
corrents de convecció
Alfred Wegener en una de les seves expedicions a Groenlandia
No va ser fins a mitjans del segle XX quan les idees de
Wegener van començar a guanyar adeptes. Investigacions realitzades amb
tècniques més modernes van permetre conèixer millor els fons dels oceans, la
composició de l’escorça terrestre i donar pas al que seria la tectònica de
plaques.
Des de finals dels anys 80 i principis dels 90 del segle
passat els geòlegs han estat treballant amb tècniques de tomografia sísmica.
Això permet cartografiar les àrees calentes i fredes de l’interior de la terra
utilitzant les ones sísmiques del tipus P. Amb aquesta tècnica s’ha
vist que no sempre les zones calentes i fredes
de l’interior de la terra coincideixen amb el que es podria esperar del
moviment de les cèl·lules de convecció, tanmateix s’ha descobert que hi ha
punts en que la litosfera es mou en direcció contraria a la corrent de
convecció
La deriva continental
Això va obligar a reconsiderar la visió que es tenia dels
moviments en el mantell. En primer lloc es va suposar que potser les cèl·lules
de convecció no fluïen d’una manera tant simple com s’havia pensat. L’estudi
dels contactes de plaques, especialment de les zones de subducció, va demostrar
que a mesura que les plaques s’allunyen de les dorsals i es refreden, es tornen
més denses. Aquest mecanisme fa que, quan aquestes es fracturen, es comencin a
subduir a l’astenosfera (menys densa). Aquest enfonsament estira la resta de la
placa cap a la zona de subducció.
La tomografia sísmica també ha demostrat que aquesta
litosfera subduïda s’acumula a una profunditat entre els 600 i 700 quilòmetres.
Això es degut a que, a partir d’aquest punt s’inicia el mantell inferior, que
es molt més dens que la litosfera. Però la pressió gradual d’aquesta litosfera
va augmentant. El components minerals passen a estructures de més densitat i
amb el temps es continuen enfonsant fins al límit amb el nucli extern generant
corrents i obligant a que els materials més calents ascendeixin
L’opinió dels experts remet a la interacció de varis
mecanismes en els moviments de les plaques litosfèriques. La majoria estan
d’acord en que la força d’arrossegament
de les plaques que subdueixen és la força motriu més important. Tot i
això no hi ha que oblidar el paper que juguen altres factors. Les dorsals
oceàniques, on es forma l’escorça, és el punt més elevat de la placa, per tant
exerceix una força sobre les parts més baixes afavorint el moviment cap a la
zona de subducció. Un altre aspecte son les corrent de convecció, que com s’ha
dit, en alguns casos van en direcció contraria al moviment de la placa. Això
podria motivar un augment o una disminució de la velocitat d’aquestes
Alfred Wegener Institute
Alfred Wegener va morir a primers de novembre de 1930 en el transcurs d’una expedició a Groenlandia. El seu cos va ser trobat varis mesos més tard, al maig de 1931, en mig d’una capa de gel. Segons sembla va morir d’esgotament. Per desig de la seva dona, el cos va ser enterrat en el mateix lloc on es va trobar. El seu company d’expedició, Rasmus Villumsen va desaparèixer
Alfred Wegener va morir a primers de novembre de 1930 en el transcurs d’una expedició a Groenlandia. El seu cos va ser trobat varis mesos més tard, al maig de 1931, en mig d’una capa de gel. Segons sembla va morir d’esgotament. Per desig de la seva dona, el cos va ser enterrat en el mateix lloc on es va trobar. El seu company d’expedició, Rasmus Villumsen va desaparèixer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada