Des de mitjans del passat mes de maig sembla que
l’aigua torna a arribar al delta del riu Colorado (Baja Califòrnia-Mèxic).
Feia més de 60 anys que aquest riu que neix 2.300 quilòmetres més amunt, a les
muntanyes Rocalloses, s’acabava a la presa de Morelos, 150 quilòmetres abans
d’arribar al mar. D’aquí en avall només i circulaven les aigües residuals dels
nuclis habitats i les sobrants del regadius de les àrees agrícoles, a vegades
altament contaminades. Ara, la presa de Morelos s’ha compromès a deixar anar,
durant els propers tres anys, 64 hectòmetres cúbics anuals per tal de regenerar
el delta. De totes maneres, això només representa el 1% del cabal que tenia el
riu abans de la construcció de les nombroses preses que ocupen el seu
recorregut.
Presa Hoover, a prop de Las Vegas
Font: Viquipedia
La conca hidrogràfica del Colorado, amb 622.000 km2,
és la més important del sud-oest del Estats Units. La necessitat de portar
l’aigua als quasi 30 milions de persones que viuen prop del riu (La Vegas, San
Diego, Phoenix, Tijuana, Mexicali, etc...) i a una de les zones agrícoles més
importants dels estats de Califòrnia i Arizona, al nord, i Baja Califòrnia i
Sonora, al sud, van provocar diverses modificacions en aquest curs fluvial. La primera va ser a principis del segle XX quan una
sèrie d’actuacions humanes van motivar que el riu desemboqués al Mar Salton
(llac endorreic d’origen tectònic). Durant els anys 20 del segle passat, el
Colorado va recobrar el seu recorregut natural, però a partir de la dècada dels
30, es van començar a construir tot un seguit de preses i canals per extreure
aigua del riu al llarg del seu recorregut: Glen Canyon, Hoover, Davis,
Diversion, Headgate, Palo Verde, Imperial, Laguna i Morelos
Amb tot això, el riu que havia excavat el Gran Canyon i que
arrossegava cada any entre 200 i 400 milions de tones de sediments, es va
convertir, en la seva part final i en els millors del
casos, en un petit rierol sense l’energia necessària
per arrossegar els sediments que permetien mantenir el delta, tant des del punt
de vista geològic com biològic.
El desenvolupament i l’evolució del delta del riu Colorado es
deu a la interacció de dos processos. D’una banda l’alt volum de carrega
sedimentaria transportada per les aigües. D’altra, el regim de les marees
(macromarees) a la zona de la desembocadura, amb oscil·lacions de fins a 12
metres i fortes corrents. La resultant d’aquest dos factors dona una morfologia
típica del que s’anomenen deltes dominats per processos mareals
Font: Google Earth
No ens cal anar gaire lluny per conèixer les alteracions que
l’acció antròpica pot provocar sobre els deltes. Tenim l’Ebre molt a prop. L’absència
d’elements constructius del delta (sediments) implica l’inici de la seva
destrucció. En el cas del Colorado, l’acció de les corrents mareals i el fort
onatge provocat pel vent, que bufa quasi constantment des del desert de Sonora
(Mèxic), han provocat el retreballament del material sedimentat i el seu
transport i reubicació en altres zones del golf, especialment al marge oest, on
s’ha format una plataforma que prograda cap al centre de la conca.
Per la seva banda, sembla que la salinització dels
aqüífers ha penetrat desenes de quilòmetres en el continent contaminant pous i
fonts, el que ha obligat a migrar petites comunitats de pescadors i agricultors
assentades en aquesta zona i que vivien gràcies al riu i la seva aigua.
El experts esperen que amb aquestes mesures es puguin
recuperar unes 10.000 hectàrees d’aiguamolls del delta del riu Colorado
Fotos: Alfred Montserrat Nebot ©
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada