Cim poc conegut, l’Artic s’aixeca a l’extrem sud del cingle
de Conangle, sobre el coll de Fumanya (Vallcebre – Berguedà). És un cim
pedregós, de només 1.648 metres d’altitud, poc atractiu des del punt de vista
muntanyenc però des d’ell s’obté una magnifica vista de les serres properes i
molt especialment sobre el jaciment d’icnites, en aquest cas petjades de
dinosaures, més important de Catalunya i un dels més valorats d’Europa.
D’altra banda aquest itinerari presenta altres valors
relacionats amb la cultura local, com l’ermita dedicada a Santa Magdalena, amb
les seves llegendes, i la seva font propera vinculada a l’antic guariment de
certes dolències.
Vallcebre
L’església de Santa Maria, declarada en ruïnes fa anys, va
ser reconstruïda de nou l’any 2000, i és el punt d’inici d’aquesta caminada. Seguint
el Camí de la Mina cal agafar el carrer, a l’esquerra, que permet creuar el
torrent del Forat Negre per continuar la ruta en direcció a Can Vila. La pista
es ampla i després d’una curta pujada planeja fins arribar a aquesta casa.
Sense deixar el PR-C 128 es creuen dos torrents més i deixant endarrere la Creu del Collell – creu de ferro suportada sobre un gran bloc de pedra- s’ha d’estar alerta al corriol que es bifurca per l’esquerra i que porta, en forta pendent per dins del bosc, fins a l’ermita de Santa Magdalena
Sense deixar el PR-C 128 es creuen dos torrents més i deixant endarrere la Creu del Collell – creu de ferro suportada sobre un gran bloc de pedra- s’ha d’estar alerta al corriol que es bifurca per l’esquerra i que porta, en forta pendent per dins del bosc, fins a l’ermita de Santa Magdalena
Ermita de Santa Magdalena
Es tracta d’un petit edifici de planta rectangular
situat al mig d’una boixeda, sobre un petit replà de la muntanya. Antigues
llegendes diuen que des de Vallcebre, a les nits, es veien unes llums a
l’indret de l’ermita. Uns ho interpretaven com una senyal de la santa cap els
fidels, altres creien que eren buscadors de tresors, ja que durant molt temps
es va tenir la creença de que als voltants de l’ermita hi havia un tresor amagat.
Com acostuma a passar la realitat era més senzilla, la llum de la lluna es
reflectia en la teulada de l’edifici
Font de Santa Magdalena
Però aquest indret guarda altres sorpreses. A pocs metres de l’ermita de Santa Magdalena hi ha la font del mateix nom. Durant segles la seva aigua va ser altament preuada ja que se l’hi atribuïen virtuts guaridores de les berrugues. La gent de la comarca hi acudia per solucionar aquest problema. Actualment ningú s’hi acosta per aquesta raó, ja fa anys la font es va assecar i actualment l’aigua prové d’una cisterna que només s’omple quan plou.
Però aquest indret guarda altres sorpreses. A pocs metres de l’ermita de Santa Magdalena hi ha la font del mateix nom. Durant segles la seva aigua va ser altament preuada ja que se l’hi atribuïen virtuts guaridores de les berrugues. La gent de la comarca hi acudia per solucionar aquest problema. Actualment ningú s’hi acosta per aquesta raó, ja fa anys la font es va assecar i actualment l’aigua prové d’una cisterna que només s’omple quan plou.
Del mateix pla on és situa l’ermita, al costat d’una petita
creu de ferro, surt un corriol que penetra en el bosc. Es troba un indicador que s’ha de seguir cap a la dreta.
Roques de l’Àrtic i coll de Fumanya. A l’esquerra queden els cingles de les
Cambrotes i del Boixader, que no es poden veure degut a l’espessa vegetació.
Aquests cingles cauen a plom sobre la vall per la que corre el torrent de
Fumanya, que neix al coll del mateix nom i desemboca al Llobregat, 900 metres
més avall.
El camí, amb alguna senyal de pintura groga, a mesura
que va guanyant altitud va girant cap al nord. S’arriba a un petit coll on cal
estar atents a unes marques vermelles que surten cap a l’esquerra. A partir
d’aquest punt la ruta es torna més difusa. Entre arbres i blocs de pedra cal
buscar les senyals vermelles i seguir-les.
Caminant sobre rasclers i regatejant els vegetals més
espinosos cal anar a buscar la part més elevada de la muntanya: l’Artic. És la
part més alta d’un sinclinal d’orientació sudoest, nordest que l’erosió ha anat
desmantellant
Des d’aquest lloc la vista s’eixampla. Rasos de Peguera, serra d’Ensija, serra de Picancel, etc...i en primer pla un gran plafó de color blavós en disposició subvertical. Es tracta d’un estrat de calcàries lacustres de finals del cretaci on s’hi localitzen multitud de petjades (icnites) de dinosaures, sauròpodes majoritàriament
Cal retrocedir fins a la última bifurcació i, pel corriol que portaria de nou a Santa Magdalena, anar a la cerca d’un ampla camí marcat amb pintura, que surt cap a l’esquerra i que comença a baixa fort.
S’arriba al tàlveg del torrent del Purgatori. És una zona de xaragalls provocats per l’erosió de l’aigua sobre les argiles rogenques. A l’altre costat del torrent un sender es va fent ample fins a convertir-se en una pista. Travessant alguns petits reductes de bosc i passant a frec d’algunes cases, cal tornar a creuar el torrent del Forat Negre per desemboca a la pista coneguda com camí del Pla de la Barraca.
Seguint aquest camí en baixada s’arriba al punt d’inici de
l’itinerari, l’església de Santa Maria.
Les antigues explotacions de carbó (lignits) a cel obert del
coll de Fumanya (Berguedà) van deixar al descobert un jaciment paleontològic de
primer ordre. Repartit al llarg de 38.000 m2 s’hi han localitzat més
de 3.500 petjades de dinosaures així com diversos restes fòssils de troncs
d’arbres, fulles i ossos i ous, majoritàriament de sauròpodes.
Sense entrar en consideracions geològiques més profundes, a
finals del Cretaci superior, fa uns 70 milions d’anys, aquesta zona del
Berguedà estava ocupada per un mar poc profund. L’àrea de Fumanya era una zona
de costa que gaudia d’un clima molt més càlid que l’actual.
Degut a l’aixecament del Pirineu, aquest mar es va anar
retirant formant-se zones d’aiguamolls on es van acumular gran quantitat de
restes vegetals, restes que més tard es convertirien en carbó. Aquest ambient
era un habitat ideal per al dinosaures que van deixar les seves petjades
marcades al fang que posteriorment es va litificar i va quedar enterrat sota
espesses capes de vegetació en descomposició.
L’extracció del carbó va destapar uns estrats en disposició
quasi vertical que és on, al 1985, en Lluís Viladrich, naturalista del
Berguedà, va descobrir aquest jaciment d’icnites.
Es dona la circumstància que en els estrats superiors ja no
es troben restes de dinosaures. Això posa de manifest que durant aquesta època
es va produir l’extinció d’aquest animals, o sigui, que aquí és on s’hauria de
situar el que sempre s’ha anomenat límit
K-T (Cretaci-Terciari), i més recentment límit K-Pg (Cretaci-Paleogen).
Aquest límit es troba a la base de les calcàries sobre les
que es situa l’ Àrtic
Fotos: Alfred Montserrat Nebot ©
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada