Les Roques del Cap de Creus. Geologia arran de mar

 

Esculpides pel mar i la tramuntana, les roques del cap de Creus formen un paisatge únic, que ha estat la font d’inspiració de diferents artistes, i també un excepcional museu geològic a l’aire lliure, un recurs inesgotable per a la recerca científica.

 

En aquestes pàgines explicarem la geologia del cap de Creus, posant èmfasi en la rellevància de les formes i estructures de les roques, i proposarem indrets i itineraris on podrem reconèixer i gaudir de riquesa d’aquest patrimoni natural. És evident que des del punt de vista paisatgístic la península del Cap de Creus és un indret singularment rocallós, marcat per una costa feréstega i molt articulada, on les roques esdevenen les protagonistes. L’interior presenta, en canvi, vestigis d’un paisatge antropitzat per centenars de quilòmetres de paret seca que esglaonen els vessants de serres i muntanyes. Cal afegir-hi també les restes prehistòriques (dòlmens), construccions medievals (capelles i monestirs) i viles com Cadaqués. Cal, doncs, contemplar el cap de Creus com un mosaic, on els elements geològics i historicoculturals es combinen harmònicament. Abans d’endinsar-nos pròpiament en la geologia, cal introduir alguns conceptes bàsics per comprendre la complexitat d’aquesta península. Un aspecte que cal destacar són les curioses formes de les roques, perquè són el resultat de l’erosió recent i actual d’un substrat constituït per materials rocosos molt antics, els més antics de Catalunya (fins a 640 milions d’anys), que actualment conformen els afloraments més orientals de la zona axial del Pirineu, però que de fet tenen el seu origen en una orogènia anterior, anomenada Varisca, la qual va tenir lloc al Paleozoic, des de mitjan Devonià fins a finals del Permià (350-290 milions d’anys).

 Detall que mostra el contrast de les pegmatites (roques clares) i els esquistos (roques fosques)

Cal diferenciar, doncs, entre la matèria (les roques i les seves estructures) i les formes d’erosió.Sovint es vinculen les formes que actualment mostren les roques amb el seu origen. D’aquesta manera, s’ha estès la creença errònia que el paisatge del cap de Creus té un origen volcànic per l’abundància de formes d’erosió alveolars. Però en realitat aquestes formes són el resultat dels processos recents de modelat del relleu, atiats pel clima actual fortament ventós de la tramuntana i l’onatge litoral. Per deduir l’origen real de les roques ens hem de fixar en la seva constitució interna.

EL TERRENY QUE TREPITGEM, REFLEX D’UNS PROCESSOS ANTICS I PROFUNDS A L’ESCORÇA TERRESTRE

Al cap de Creus, l’estudi de les roques i les seves estructures ens permet entendre els processos de deformació, metamorfisme i magmatisme que tenen lloc a les profunditats de les serralades, processos com els que actualment tenen lloc a 20 km per sota de l’Himàlaia o de la falla de San Andrés. Aquest valor de registre de processos geològics fa del cap de Creus una zona de gran interès per a estudiants i investigadors d’arreu del món.

 

Si ens fixem en la constitució i estructura interna de les roques, hi observarem la presència de capes o estrats (estratificació), tret comú de les roques sedimentàries. Així doncs, el punt de partença per comprendre’n la geologia és el reconeixement d’una seqüència sedimentària. Com a tota pila sedimentària, podem aplicar el principi de superposició de Steno (1669), segons el qual les roques més antigues se situen a la base i les més recents al sostre. Al cap de Creus, la seqüència sedimentària es troba transformada (plegada i metamorfitzada) per efecte de l’orogènia Varisca i, per tant, ha calgut desxifrar-ne la seva disposició original. Les roques més antigues, del Neoproterozoic superior (640-540 milions d’anys), estan constituïdes per una gruixuda seqüència, originalment formada per una alternança de gresos i lutites, que ocupa la major part de la península i que anomenem sèrie de Cadaqués. Cap al sud, sobre aquesta seqüència, trobem roques sedimentàries fosques i rovellades que anomenem sèrie de Montjoi, sobre les quals s’hi va dipositar una seqüència (sèrie Superior o de Norfeu) de materials detrítics (gresos i conglomerats) i carbonàtics (calcàries i dolomies). El cap Norfeu és l’indret on aquesta sèrie, d’edat probablement cambriana (541-485 milions d’anys), hi és més ben representada.

A dalt rocam i parets seques a l'olivar d'en Galan, a Cadaqués. A baix, panorama des del mirador de l'Illa del Portaló

 Tanmateix, en alguns indrets, podem observar roques que no són de natura sedimentària. Per exemple, a la rodalia de Roses i de Sant Pere de Rodes o al litoral septentrional de la península —a les costes de la mar d’Amunt— afloren roques amb textures pròpies de les roques ígnies o magmàtiques (com granitoides i pegmatites) formades a partir de la cristal·lització d’un magma en profunditat. Al Port  de la Selva i a la muntanya Negra també hi ha roques ígnies, en aquests darrers casos interestratificades amb les seqüències d’origen sedimentari.

 Formes d'erosió alveolar en esquistos: alvèols o nius d'abella (es Llaner Petit, Cadaqués) i cavitats més penetrants i de majors dimensions (olivar d'en Marès, camí GR-92 de Cadaqués a Jóncols)

Les roques d’origen sedimentari del cap de Creus mostren una mineralogia i textura cristal·lina pròpies de les roques metamòrfiques. Són el resultat de les transformacions produïdes per efecte de l’elevada temperatura i els esforços tectònics, quan aquestes foren enterrades i deformades a l’escorça a profunditats superiors als 10 km. A conseqüència del metamorfisme, manifestament elevat als terrenys que afloren actualment al nord de Cadaqués, els gresos i lutites es transformaren en esquistos. Les calcàries i dolomies esdevingueren marbres.

Els esquistos presenten unes superfícies molt penetratives definides per la reorientació dels seus minerals. El terme foliació dona nom a aquestes estructures. Foliacions i plecs són estructures que sovint van associades a un procés de deformació dúctil en què els estrats es pleguen i les partícules es reorienten. De la foliació als esquistos també se’n diu esquistositat i a les pissarres, pissarrositat.

Estratificació preservada als esquistos del Puig de Culip en forma d'alternança de nivells clars i foscos

Com a conseqüència de l’augment de temperatura durant el metamorfisme, les roques recristal·litzen, augmentant la mida dels seus grans, com és el cas del quars en els esquistos o de la calcita en els marbres. Però també es generen minerals nous propis de la intensitat d’aquest metamorfisme, com les miques, el granat, l’andalusita, la cordierita i la sil·limanita. Aquests cristalls grans i ben desenvolupats, quan es troben envoltats d’una matriu d’altres cristalls més petits, s’anomenen porfiroblastos.

A l'esquerra, esquistos amb porfiroblastos d'andalusita i sil·limanita (cala Portaló). A la dreta, migmatita (Bolandrau)

El metamorfisme també va afectar les intercalacions d’origen igni. Així, el pòrfir del Port de la Selva es transformà en gneis, i els gabres i les diabases de la muntanya Negra en amfibolites. En alguns indrets del litoral nord (Tudela, punta dels Farallons i cap Gros), el metamorfisme va ser tant intens que els esquistos van assolir les condicions de fusió parcial. Aquests materials, un cop recristal·litzats, formaren les roques que anomenem migmatites (barreja de roques metamòrfiques i ígnies).

Una de les estructures tectòniques de deformació dúctil més ben representades al cap de Creus són els plecs. Els plecs es formen per escurçament de capes o dics que tenen unes propietats mecàniques diferents de les roques que els envolten. Són presents a les roques metamòrfiques, a les venes de quars i als dics de pegmatita.

S’anomenen sintectònics els cossos de roques ígnies emplaçats durant els episodis tectònics. Aquest és el cas dels granitoides de Roses i Rodes i dels dics de pegmatita del litoral nord.

Les estructures tectòniques més excepcionals del cap de Creus són les zones de cisalla. Es tracta de bandes d’intensa deformació produïdes pel desplaçament relatiu dels blocs situats a banda i banda de la zona de deformació. A diferència de les falles, en el cas de les zones de cisalla les roques es deformen de manera dúctil, sense trencament generalitzat. La roca metamòrfica resultant d’aquesta intensa deformació dúctil s’anomena milonita. El cap de Creus és una àrea de referència internacional per a l’estudi d’aquestes estructures que van tenir el seu origen cap a la fi de l’orogènia Varisca, afectant heterogèniament la totalitat de les roques metamòrfiques i magmàtiques i formant el que es coneixen com a cinturons milonítics septentrionals (litoral nord) i meridional (Roses-Rodes).

De dalt a baix, els esquistos de la sèrie de Cadaqués al cap d'en Roig, les fil·lites fosques ferruginoses de la sèrie de Montjoi a la Punta de la Ferrera i els marbres de la sèrie de Norfeu al morro Gros del cap de Norfeu

LA HISTÒRIA GEOLÒGICA MÉS RECENT

La formació del Pirineu, conseqüència de la convergència entre les plaques ibèrica i euroasiàtica (entre 70 i 20 milions d’anys), va propiciar que el conjunt de roques estructurades en l’orogènia Varisca fossin exhumades a la superfície. L’erosió recent i actual i l’antropització del paisatge, amb els seu efectes positius (parets seques) i negatius, són els responsables de l’afaiçonament del paisatge actual.

La morfologia actual de la península del Cap de Creus està clarament condicionada, a més dels factors climàtics esmentats anteriorment, per les estructures tectòniques i la constitució litològica. Aquests factors també controlen el relleu costaner, caracteritzat per l’abruptesa, amb un elevat índex d’articulació. Així, al litoral nord, destaquen els promontoris de pegmatites sobre una massa fosca formada pels esquistos. Són formes d’erosió característiques les cavitats alveolars (nius d’abella) desenvolupades en els esquistos i els taffoni a les pegmatites. Els cossos de pegmatita poden adquirir formes tant curioses que afavoreixen el fenomen conegut com a pareidolia, que consisteix en reconèixer en les formes naturals patrons assimilables a elements coneguts. Algunes d’aquestes figures emblemàtiques del paisatge del cap de Creus són l’illa de Sa Rata (o Massa d’Or), el Llimac i els Falcons, a l’entorn de la cala Prona, i es Camell, s’Àguila i es Conill, al paratge de Tudela, autèntic parc temàtic de la pareidolia geomorfològica.

Exemples de plecs que afecten diferents tipus de roques del cap de Creus. Les dues de dalt, plecs i crenulacions (microplecs) als esquistos dels voltants de cala Bona i del puig de Culip. Les dues de sota, plecs a un nivell metamòrfic d'amfibolita i en una vena de quars entre esquistos crenulats al puig de Culip. El plegament en el darrer cas ha permès determinar un escurçament orogènic superior al 50 % en aquest domini

Un cas de control estructural del relleu és la presència de valls, recs i cales alineats de nord-oest a sud-est paral·lelament a les zones de cisalla, ja que les roques milonítiques, en ser de gra més fi, s’erosionen amb més facilitat. En són exemples el rec de s’Arenassa, amb el prat de la Fangal, i el rec i la cala d’Agulles. Sa cova de s’Infern, situada just al sud de la punta del cap de Creus, és un magnífic exemple de cavitat excavada al llarg d’una zona de cisalla. Plecs de grans dimensions, com el de cala Bona, també poden condicionar la morfologia costanera. Ben diferent és la morfologia de la península del Cap Norfeu, on el predomini de calcàries i dolomies marmoritzades determina un modelat càrstic (per dissolució del carbonat), especialment manifest per la gran abundància de coves.

 

Exemples de formes d'erosió: es Conill de Tudela i sa cova de s'Infern, amb la seva doble boca per mat i terra

Les roques del cap de Creus foren recobertes de forma esporàdica per dipòsits quaternaris (2,6-0 milions d’anys) en el fons de les valls i rarament en algun vessant, com és el cas dels dipòsits de sorres de les Cavorques al Port de la Selva, situats a cotes d’entre 30 i 100 m, i que probablement corresponen a sistemes dunars costaners. Una altra fenomen recent és el vulcanisme basàltic, del qual se’n troben restes en alguns indrets, com al puig Ferral –també anomenat es Volcà– a Cadaqués

 A l'esquerra, granitoide de Roses amb enclavaments (fragments d'altres roques ígnies), tot travessat per una vena granítica. A la dreta cossos de pegmatita deformats (far de Cap de Creus)

A l'esquerra, zona de cisalla que afecta esquistos i pegmatites a sa Ferradura (entre les cales de Culip i Culleró). A la dreta zona de cisalla que afecta granitoides i un filó granític, al far de Roses

PROPOSTA D’ITINERARIS GEOLÒGICS

El patrimoni geològic del cap de Creus és d’una riquesa excepcional, una gran part del qual forma part des de l’any 1998 del Parc Natural del Cap de Creus. Malauradament, però, alguns dels millors afloraments, com els que estan situats entre el Port de la Selva i la cala Tamariua i al llarg del far de Roses, queden exclosos de l’àmbit de protecció del parc. La majoria dels exemples clàssics d’estructures geològiques s’inclouen a la reserva terrestre del parc i, en aquesta zona, s’apliquen restriccions de mostratge de roques o bé de trànsit fora dels camins i senders sense autorització. Alguns afloraments són molt fràgils i hauríem de tenir-ne molta cura, i evitar trepitjar-los. Gaudim de les roques i les seves estructures, fotografiem-les, però deixem els afloraments inalterats.

Recomanem dos recorreguts d’especial interès geològic: el camí de Rabassers a la cala Prona i la punta dels Farallons, i el camí de la cala Rostella al cap de Norfeu i cala Jóncols.

ITINERARI 1:

DEL MAS DELS RABASSERS DE BAIX A LA CALA PRONA I LA PUNTA DELS FARALLONS

Aquest itinerari engloba un conjunt de paratges especialment emblemàtics pel que fa a la qualitat i varietat d’estructures, en particular de zones de cisalla de rellevància internacional. Les roques esquistoses de la sèrie de Cadaqués que s’hi observen enregistren un metamorfisme que va d’intensitat mitjana fins a molt elevada. Iniciem el recorregut al mas dels Rabassers de Baix i ens dirigim cap al nord-oest fins la costa oriental del Golfet.

Dibuix: Albert Martínez 

Per arribar al mas de Rabassers de Baix cal sortir de Cadaqués i seguir uns 5 km per la carretera que va al cap de Creus. Passades les runes del corral de Sa Plana, s’ha de deixar el vehicle i seguir una pista tancada amb una barrera. Des del mas dels Rabassers de Baix, accedim a magnífic exemple d’esquistos plegats (1a), situat a 150 m a l’est del mas dels Rabassers de Baix, sobre el GR 11. De nou al mas, seguim el GR 11 en direcció al Port de la Selva fins a arribar al mas dels Rabassers de Dalt, les restes del qual s’assenten sobre uns ressalts rocallosos constituïts per uns nivells molt particulars de quarsites llistades intercalades entre esquistos (1b).

Continuem el camí cap al nord fins a una bifurcació on deixarem el GR 11 a l’esquerra i seguirem el sender cap al barranc de Cala Serena. Aquest barranc, de direcció nordoest, està encaixat al llarg d’un gran zona de cisalla, al llarg de la qual també discorre el camí. És una de les múltiples zones de cisalla que formen el cinturó milonític septentrional. Tot baixant podem contemplar el contrast entre la disposició i la textura de les roques de fora i de l’interior de la zona de cisalla, així com exemples extraordinaris de zones de cisalla de dimensions menors i estructures de deformació dúctil associades (2).

Un cop arribem al refugi de Cala Prona, anem cap al costat oriental de la cala fixant-nos en els esquistos altament metamòrfics, que presenten plecs molt accentuats. Al costat oposat del refugi hi aflora la clàssica zona de cisalla de la cala Prona, convertida en referent internacional (3). Després remuntem el promontori oriental i baixem per un barranc que també segueix una altra zona de cisalla fins arran de mar, al racó d’en Sapers. L’espectacularitat d’aquest paratge (punta dels Farallons i Bolandrau, 4, 5a, 5b) resideix en la varietat de roques (esquistos, migmatites, granitoides i dics de pegmatites) i d’estructures (plecs, zones de cisalla i bandes milonítiques), però també en l’abruptesa del relleu i el contrast de colors i formes entre els diferents materials.

La tornada a Rabassers es pot iniciar des de la capçalera del rec d’en Sapers seguint un corriol estret entre matolls que passa per l’oest del puig de Cala Sardina.

ITINERARI 2:

DE LA CALA ROSTELLA AL CAP NORFEU I LA CALA JÓNCOLS

Aquest itinerari transcorre pel domini sud del cap de Creus, caracteritzat per una àmplia varietat litològica, des de les seqüències inferiors més antigues fins la sèrie Superior o de Norfeu. Els materials que observem en aquest recorregut foren afectats per un metamorfisme de baixa intensitat, però mostren una elevada complexitat tectònica, tal com es manifestaen les estructures de deformació observables (plecs i foliacions).

Dibuix: Albert Martínez

Podem aparcar el vehicle al costat d’un revolt de la carretera de Roses a Montjoi, al nord de la cala Rostella. Pel corriol que baixa cap a mar, creuem el camí de ronda que duu a la cala Montjoi i arribem a la costa nord de la cala Rostella, on podem observar plecs de diferents dimensions en els marbres, gresos i quarsites de la sèrie superior, i foliacions i crenulacions en les fil·lites de la sèrie inferior (6). La complexitat de les formes de plegament és un reflex dels múltiples episodis de deformació esdevinguts durant l’orogènia Varisca.

Pel camí de ronda de la cala Rostella a la cala Montjoi travessem les fil·lites i gresos de la sèrie de Cadaqués i obtenim una visió panoràmica de la punta de la Ferrera i el cap Norfeu, podent reconèixer el predomini de les fil·lites fosques ferruginoses de la sèrie de Montjoi a la punta de la Ferrera i a l’extrem occidental de la península del Cap Norfeu. El promontori del cap Norfeu s’eleva imponent, constituït pels materials majoritàriament carbonàtics de la sèrie Superior (7a).

Travessem la cala Montjoi i seguim vorejant la costa (podem escollir entre el camí de ronda i la pista) i, passada la cala Pelosa, ens enfilem cap al coll d’en Canadell i la torre de Norfeu. En el tram de pujada que voreja la cinglera afloren uns conglomerats molt  deformats (tenen els còdols aixafats) i les primeres  unitats carbonàtiques (calcàries i dolomies marmoritzades) força plegades. Aquests marbres dominen el paisatge des de la torre de Norfeu al llarg de tot el recorregut per la carena que culmina a la gran plana de Norfeu al capdamunt dels penya-segats, des d’on podem gaudir de magnífiques vistes. Seguim el sender que retorna cap a ponentper sota la cinglera i arribem a la cova dels Pastors o de les Ermites (7b), indret on conflueixen els valors geològics i històrics, perquè la cova, amb una galeria d’uns 30 m, té a la base els materials foscos i molt erosionats de la sèrie de Montjoi, i, per sostre, els marbres de Norfeu intensament deformats (7c).

De retorn al coll d’en Canadell seguim la pista uns 1.300 m en direcció nord (Cadaqués) fins l’alçada de la cala Jóncols, on aflora un doble plec afectant els materials de la sèrie metasedimentària de Cadaqués(8). Retornem al coll d’en Canadell, des d’on podem refer el camí de ronda o bé seguir per la pista fins a l’aparcament de la cala Rostella.

MÉS INFORMACIÓ

• Jordi Carreras & Elena Druguet. Illustrated field guide to the geology of Cap de Creus. Barcelona: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2013.

• Inventari d’Espais d’Interès Geològic de Catalunya (espais 159 a 164): http://mediambient.gencat.cat/ca/05_ambits_dactuacio/patrimoni_natural/sistemes_ dinformacio/inventari_despais_dinteres_geologic/

NOTA:

Aquest article ha estat publicat a la revista MUNTANYA nº 936-937 (juny 2021) editada pel Centre Excursionista de Catalunya, essent els autors:

Jordi Carreras (geòleg)

Elena Druguet (geòloga, UAB)

Alfred Montserrat (periodista)

Fotografies i il·lustracions de Carreras-Druguet

Citació bibliogràfica:

Carreras, J.; Druguet, E.; Montserrat, A. (2021): Les roques del Cap de Creus. Geologia arran de mar. Muntanya 936-937. CEC. Barcelona. pp. 120-131.