El volcà conegut com el Hoyazo de Nijar o la Granatilla (Nijar-Almeria) representa una de les ultimes manifestacions del vulcanisme de la Zona Volcànica del Cabo de Gata (ZVCG). L’activitat volcànica que s’estén per aquesta àrea del sud-est de la Península Ibèrica es va iniciar durant el Miocè superior i va acabar al Messinià (14-6 milions d’anys) època en la que es va formar el Hoyazo de Nijar, sobre l’actual conca d’Almeria-Nijar.
El vulcanisme de la ZVCG es caracteritza per un ventall de magmes que van des dels de composició calco-alcalina fins a la shoshonitica incloent-hi basalts alcalins. Les andesites, dacites i riolites, en són les roques més abundants.
La ZVCG es situa a la part oriental de la serralada Bètica. Guarda una certa relació amb altres zones del vulcanisme del sud-est de la Península Ibèrica, especialment amb els camps volcànics situats més al nord, ja a la província de Murcia, i forma part de la Província Volcànica d’Alborán, que inclou també la zona del Rif marroquí.
Cal tenir en compte que es tracta d’un vulcanisme imminentment submarí, que va anar progressant de SW a NE, mitjançant un sistema complex de falles, i que va anar creant una sèrie de relleus positius sobre plataformes someres properes al litoral. La majoria d’aquests volcans no van sobresortir de l’aigua fins després d’acabada la seva activitat, tant efusiva com explosiva
El fet de que alguns d’aquest volcans, un cop acabada la seva activitat, quedessin formant part d’una plataforma somera d’aigües càlides, va donar lloc a les condicions ideals per a la instal·lació comunitats esculloses. En el cas del Hoyazo de Nijar aquest esculls van ser bioconstruccions formades per restes d’organismes calcificats, bàsicament per corals del gènere Porites
Les tres fotos superiors mostren el barranc de la Granatilla. A la part alta de l'imatge es pot veure les restes de l'escull coral·lí. La foto inferior en mostra un detall
Aquest escull es va dipositar per tot el voltant de l’edifici volcànic, creant una mena d’anell. Quan el mar va abandonar aquesta zona el Hoyazo va quedar exposat als elements erosius atmosfèrics. Primer es va formar un atol. Més tard, un cop assecada la llacuna interior, l’erosió va anar desplaçant els materials de l’interior del crater cap a l’exterior de l’edifici, especialment després de formar-se el barranc de la Granatilla. Actualment s’accedeix a l’interior del crater seguint aquest barranc. La part més superior del crater i els vessant exteriors estan ocupats per les restes de l’escull coral·lí
Les roques de dins del crater són de colors clars i de gra fi. Són dacites, una roca volcànica generada a partir de magmes àcids i viscosos amb un alt factor explosiu. Si es miren de prop aquestes roques contenen fragments d’altres roques, no volcàniques, i minerals (xenòlits). Entre aquests s’hi troben fragments de quars, biotita, sil·limanita, cordierita i molt especialment granats, producte de la fusió parcial de roques metamòrfiques profundes (anatèxia), i que els magmes van transportar fins la superfície
Els granats formen part d’un grup de minerals bastant ampli. Els que es troben al Hoyazo de Nijar són bàsicament de la varietat almandina, silicat de ferro i alumini, encara que també se’n pot trobar de la varietat anomenada andradita, silicat de calci i ferro. Es localitzen en petits dipòsits al·luvials, anomenats “placers”, especialment en el tàlveg del barranc de la Granatilla
Aquests “placers” són deguts a l’acumulació de granats en determinats punts del fons del barranc on es produeix un rentat per densitat dels sediments que arrosseguen les aigües de escorrentia
Tot i que són àmpliament utilitzats en gemmologia, per les seves característiques de mida, duresa i fractura subconcoidal, els granats del Hoyazo de Nijar han estat explotats per a ser utilitzats com abrasius. Es calcula que durant la primera part del segle XX se’n van extreure entre 11.000 i 19.000 tones
Alfred Montserrat-Nebot ©
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada