Las Médulas, l'or dels romans (El Bierzo-Lleó)

 

 

La importància del jaciments aurífers del nord-oest de la península Ibèrica és coneguda des de temps immemorials. Les troballes arqueològiques de peces d'or pertanyents a l'època preromanadesmostren que certes cultures instal·lades en aquesta zona ja es dedicaven a l'orfebreria extraient aquest metall d'una manera primitiva, o sigui, separant-lo amb un àbac de les terres poc consolidades dels marges dels rius, o bé de l'interior de petites galeriesexcavades a la muntanya. Això encara es continua fent actualment en explotacions modestes. L'arribada dels romansva transformar la tècnicai, amb el temps, el paisatge.

 

La fi de les guerres entre els romans i els càntabres va coincidir amb la instauració de la Pax Romana a partir de l’any 29 abans la nostra era, durant el mandat de l’emperador August. Això va donar lloc a un gran desenvolupament del comerç i de la indústria de l’època. L’aplicació del patró or-plata va permetre que la mineria prengués un gran impuls, especialment la relacionada amb aquests dos metalls, per fabricar monedes.

De les múltiples zones auríferes que van començar a explotar els romans al nord-oest de la península Ibèrica, una de les que més interès va despertar va ser la de les Mèdules, situada actualment a la comarca del Bierzo, a la província de Lleó. Això va comportar l’assentament d’una important població obrera, així com la realització de considerables infraestructures d’enginyeria, especialment l’establiment d’una completa xarxa hidràulica per portar aigua des de les muntanyes properes.

Les Mèdules van estar en explotació fins al final del segle II o el començament del segle III. Durant aquest temps, aproximadament uns 200 anys, s’ha calculat que es van extreure uns 5.000 quilos d’or. Per aconseguir aquesta quantitat del preciós metall es van haver de remoure gairebé 100 milions de metres cúbics de terra. Tot plegat va donar com a resultat una important modificació del paisatge, amb els efectes negatius que l’acció humana hi pot tenir. Els sistemes d’explotació utilitzats van modificar la topografia original, van col·lapsar algunes valls i se’n van crear de noves, així com també es van desviar alguns cursos d’aigua.

ORIGEN DE L’OR I LOCALITZACIÓ ACTUAL

Durant segles, els alquimistes havien intentat aconseguir or mitjançant la recerca de la pedra filosofal, capaç de transformar matèries comunes en aquest metall. Tant l’or com la plata, però també el platí, l’urani, el plom i altres metalls, formen part dels elements químics metàl·lics anomenats pesants. Cal una gran quantitat d’energia per a la seva gènesi, energia que no es pot aconseguir amb la tecnologia actual, sinó que cal buscar-la en la que es genera durant les  col·lisions estel·lars. Aquest mecanisme, bastant freqüent a l’espai, allibera un cúmul d’àtoms d’aquests elements, que es condensen juntament amb d’altres i acaben formant noves estrelles, planetes i asteroides.

Durant la formació de la Terra, per selecció de densitats, els elements pesants es van anar  dipositant al nucli terrestre.

És per això que es creu que els metalls pesants que es troben a l’escorça del planeta provenen de l’impacte de meteorits o asteroides sobre la superfície. El percentatge d’or a l’escorça de la Terra és de 0,005 parts per milió (ppm).

Actualment l’or es pot trobar en dos tipus de jaciments. En primer lloc, en els jaciments primaris, que estan relacionats amb l’àmbit magmàtic i hidrotermal, lligats a l’activitat tectònica i al gradient geotèrmic (augment de la temperatura amb la profunditat). Segonament, en els jaciments secundaris, que són el resultat de l’erosió dels jaciments primaris. Això disgrega els elements de les roques auríferes i aquests són transportats per un agent (aigua, vent o gel) sedimentant en d’altres ambients. Els jaciments secundaris reben el nom de placer.

El jaciment d’or de les Mèdules es un jaciment secundari (del tipus placer), on el metall es troba entre capes potents de sediments apilonades, que se situen en posició més o menys horitzontal. De la base al sostre, aquestes capes es coneixen com la formació Orellán, que són conglomerats amb còdols de pissarra i quars de diverses mides; la formació Santalla, que són conglomerats de quarsites, esquistos i gresos vermellosos que alternen amb bancs de sorres, i la formació de les Mèdules, que són conglomerats de quarsita, gresos i lutita amb estrats prims de llims i sorres de color rogenc.

Tot i que la formació de les Mèdules contenia una mica d’or, la que més interessava als romans era la formació Santalla, perquè era la més rica en aquest metall.

Tots aquests materials són sediments detrítics continentals que es van anar dipositant a la part sud de la depressió del Bierzo, entre el Miocè i el Pliocè (23-2,6 Ma). L’absència de fòssils en aquests estrats motiva la falta de precisió en la seva edat. La depressió del Bierzo forma una conca sedimentària d’uns 50 x 20 km, delimitada per massissos de roques paleozoiques (540-250 Ma) de caràcter metamòrfic degut a l’orogènia varisca (o herciniana). Són els mateixos materials que en el seu conjunt formen el que es coneix com la Meseta, i geològicament com el massís Ibèric.

El seu origen cal situar-lo després del llarg període erosiu que va actuar durant el Mesozoic (250-66 Ma) i va causar una peneplanització del territori. Durant l’orogènia alpina i posterior etapa extensiva del Miocè (25-35 Ma) es va formar una fossa tectònica que es va anar reomplint de sediments. La procedència d’aquests sediments encara es discuteix, però la idea més acceptada és que formen part de ventalls al·luvials que es van originar a les muntanyes que envolten la  depressió del Bierzo, o sigui, per l’erosió de les roques metamòrfiques del Paleozoic.

EXPLOTACIÓ ROMANA DE LES MÈDULES

Existeixen nombroses referències escrites sobre l’activitat minera d’extracció d’or en el temps dels romans. Plini el Vell, naturalista romà que va morir l’any 79, durant l’erupció del Vesuvi que va destruir Pompeia, en va fer una exhaustiva descripció a la seva obra Naturalis historia.

En l’actualitat la morfologia de les Mèdules presenta una visió molt similar a l’època romana, quan va ser abandonada. L’activitat humana en el territori durant els gairebé dos-cents anys, amb  treballs miners sobretot, ve determinada per la capa més rica en or, que era la que es trobava en la formació Santalla, situada per sota de la de les Mèdules. Els romans van utilitzar tècniques d’explotació hidràulica per tal d’assolir aquest nivell, unes tècniques que encara s’utilitzen actualment, basades en l’acció de l’aigua sobre els sediments on es troba l’or. L’aigua disgrega els materials i els arrossega fins d’altres indrets on és més fàcil recollir el preuat metall. Avui, en algunes explotacions, s’utilitzen bombes potents que llancen l’aigua a pressió sobre el talús de la muntanya per aconseguir aquest efecte. La tecnologia dels romans no permetia aquest sistema, i és per això que van començar a utilitzar la tècnica d’arrugia, descrita per Plini amb aquest nom, i que a partir de la dècada de 1960 va començar a anomenar-se ruina montium, degut a l’arqueòleg francès Claude Domergue. En l’excavació, l’arrugia o ruina montium romana constava de galeries en els sediments. S’establia un reticulat disposat en diversos pisos o nivells i amb diferents sortides a l’exterior per on es feia circular aigua fins que la massa rocosa s’ensorrava. Aleshores, les terres abatudes eren conduïdes per valls preexistents fins a les àrees on es procedia al seu rentat, o sigui, se separava l’or.

Tot i que encara avui en els rètols que es poden veure recorrent les Mèdules es parla de la introducció de l’aigua al subsòl a través de pous, els últims estudis de la zona semblen assenyalar que no s’ha trobat constància d’aquests pous en comunicació amb l’exterior. L’aigua penetrava sota terra al nivell de les galeries horitzontals, i després es precipitava per conductes verticals, ja al subsòl. Aquesta força hidràulica produïa una erosió al seu pas i arrossegava la terra cap a  l’exterior, que era recollida en una mena de basses on reposava i s’extreien els còdols més grans. Aquests còdols se separaven en uns apilonaments anomenats murias, que encara es poden veure actualment. La continuada acció de l’aigua en circular per les galeries acabava provocant  l’ensorrament d’una part de la muntanya, cosa que ha donat a l’indret l’aspecte actual, amb cingleres de més de 100 metres d’alçària. L’última fase era la del rentat de la fracció més fina amb l’àbac per tal d’obtenir l’or. La terra resultant, estèril, era conduïda aigües avall. La mobilització de terres va ser tan gran que un apilament d’aquests estèrils va provocar el barratge d’una vall que hi ha al peu de les Mèdules, que ha originat l’actual llac de Carucedo.

 La Encantada

LA CONDUCCIÓ DE L’AIGUA

Un dels reptes més importants al qual van haver d’enfrontar-se el romans a les Mèdules va ser la conducció de l’aigua fins al punts d’explotació. Per això es va construir una xarxa de canals i dipòsits que segons els últims càlculs s’aproximava als 700 km. Estaven distribuïts en diversos nivells per tal d’abastir diferents punts de la zona minera. Tres d’aquests canals discorrien pel vessant nord de les muntanyes dels Aquilanos.

Al vessant sud existien sis canals més. Tots es van anar construint, de dalt a baix, segons les necessitats de l’explotació. Es calcula que aquest canals podien subministrar entre 60 a 90 milions de metres cúbics a l’any. L’aigua s’abocava en uns dipòsits previs a l’entrada de les galeries, des d’on es feia entrar sobtadament, aprofitant-ne la força. Totes aquestes conduccions es trobaven en una cota topogràfica més elevada que la mina, ja que l’aigua es movia per gravetat, seguint una pendent del 0,2- 0,3 %. Alguns canals van ser picats a la roca. D’altres van necessitar murs de suport o tancament. Tanmateix, es van haver d’excavar túnels per superar obstacles. Com a curiositat cal fer esment del primer transvasament entre diferents conques hidrològiques de la península Ibèrica. Va ser gràcies a un canal que va unir la conca del riu Eria i el llac de  Truchillas, a la conca del Duero, a la del Sil, on se situen les Mèdules.

UN INTINERARI A PEU PER LES MÈDULES

Existeixen diversos itineraris per conèixer el paratge de les Mèdules a peu. Aquí se’n proposa un format per la connexió de tres d’aquests: les Sendas de las Valiñas, Perimetral i Reirigo.

És un recorregut que es pot fer tranquil·lament amb unes quatre hores i que permet obtener una àmplia apreciació del que va ser i és aquest paisatge cultural, declarat Patrimoni de la Humanitat.

El petit llogaret de Las Médulas es troba a pocs quilòmetres de Carucedo, que tampoc és que sigui molt gran, però és més conegut pel seu llac artificial format sobre el rierol de Balén, una mica més avall de l’embassament de la Campañana. Aquest llac és la platja dels pobles del voltant i se’l pot considerar un llac de barratge format pels materials que els romans van mobilitzar durant la seva recerca d’or.

Està prohibit aparcar dins del poble, però a l’entrada existeix un aparcament just al costat de l’Aula d’Arqueologia, una mena de petit museu on també s’ofereix informació sobre els diferents indrets que es poden visitar. Val la pena veure la font i el safareig comunal, així com l’església dedicada a San Simón i a San Judas Tadeo.

La Senda de las Valiñas comença poc després de passar el Centre de recepció de visitants. A l’esquerra s’inicia un camí ample que va remuntant suaument mentre discorre entre excepcionals castanyers. L’itinerari va pel fons d’una vall vorejada per esveltes parets de roca vermellosa. No es triga gaire a divisar un gran forat en una d’aquestes parets. És la Cuevona, un dels punts d’excavació dels romans, ja que es troba en el contacte entre la formació de les Mèdules i la formació Santalla, aquesta darrera més rica en or. Al costat s’obre La Encantada, un altra cavitat igualment excavada hidràulicament amb la tècnica del ruina montium. Seguint el corriol a peu de cingle es retorna al camí més ample de la Senda de las Valiñas. Es perd una mica d’altitud, i, aviat, a l’esquerra, es veu l’indicador que assenyala el camí al Mirador. La pujada és feixuga, però no és llarga; va travessant de nou un magnífic bosc de castanyers centenaris. Aquest sender desemboca en una pista ampla que es pot seguir per tots dos costats. Primer cal anar a l’esquerra, per arribar, una mica més amunt, al mirador d’Orellán, punt des d’on s’obté una visió de conjunt de tot l’espai explotat pels romans i de l’acció erosiva i de canvi morfològic del paisatge que això va comportar. També des del mirador es pot veure l’obertura d’una gran galeria situada a mitja altura del cingle: és la galeria d’Orellán, visitable (pagant l’entrada), que mostra l’àrdua feina de la gent que treballava en aquesta explotació aurífera.

Galeria Orellan des del Mirador

Galeria Orellan

Des del mirador d’Orellán cal retrocedir fins al punt d’enllaç del camí del Mirador i sobrepassar-lo. A partir d’aquí s’està sobre la Senda Perimetral. La ruta puja en direcció al Campo de Braña, petita zona de pícnic situada sota el pic de Bracias.

Poc abans d’arribar-hi, per sota del camí hi ha les restes d’un dels canals en què els romans portaven l’aigua fins a les Mèdules per esberlar les muntanyes. A partir d’aquest punt la ruta va baixant i sense deixar la pista principal s’arriba al mirador de Pedrices, des d’on s’obté una perspectiva nova sobre el paratge de les Mèdules. Cal tornar uns metres endarrere i agafar el primer camí que es trova a l’esquerra. És la Senda Reirigo. El descens enmig del bosc porta fins al nucli de les Mèdules. Si encara es vol caminar una mica més es pot fer la Senda del Lago Sumido. Es una curta passejada de poc menys d’una hora que s’inicia davant de l’església. El camí travessa un indret ocupat per algunes petites llacunes, com la llacuna Larga i la de Pinzais, per arribar finalment al llac Sumido, on destaquen els nenúfars blancs de la superfície. Tots aquests estanys formaven part dels antics canals d’evacuació d’estèrils, o sigui, per on es transportava la terra a la qual ja s’havia extret l’or.

 Lago Sumido

En aquest cas els estèrils eren dipositats en un gran con de dejecció que ara es coneix amb el nom de Chao de Maseiros, que es troba al final de la ruta i que va ser el causant del bloqueig de la vall i formació del llac de Carucedo.

Mapa de l'itinerari

NOTA:

Aquest article ha estat publicat a la revista MUNTANYA nº 940 (juny 2022) editada pel Centre Excursionista de Catalunya, essent l'autor:

Alfred Montserrat-Nebot

Fotografies: Alfred Montserrat-Nebot

Il·lustracions: Albert Martínez Rius

Citació bibliogràfica:

Montserrat-Nebot. A. (2022): Las Médulas, l'or dels romans. Muntanya 940. CEC. Barcelona pp. 126-135