Els dinosaures tornen a estar de moda. L’estrena d’una altra
producció de cinema dedicada al món d’aquest animals ha provocat un fenomen
repetit en anteriors ocasions. Ja sabem que tots aquest films estan molt
allunyats de la realitat. La possibilitat de “crear” qualsevol forma de vida
està molt lluny de les expectatives de la ciència, actual i encara més passada.
Tot i això la idea de “ressuscitar” morts o insuflar vida a un ninot sempre a
seduït al esser humà, i a la literatura hi poden trobar molts exemples, des de
l’antiga llegenda jueva del Golem, posada per escrit per Gustav Meyrink i
portada al cinema per Paul Wegener al 1920, fins als incomptables relats i
versions basades en el mite de Frankenstein de Mary Shelley. Però la realitat
es més austera, potser per això els científics més que dedicar-se a tornar la
vida als dinosaures s’han aplicat a conèixer les causes de la seva desaparició,
que va anar acompanyada de la extinció del 70% de les espècies vives de la
Terra.
La historia del planeta Terra compta amb varies extincions.
La que ens ocupa va passar fa 66 milions d’anys, quan un gran meteorit va
impactar a la zona de l’actual golf de Mèxic, assenyalant la fi del Cretaci i
l’inici del Paleogen (límit K/Pg, anteriorment K/T). Les conseqüències d’aquest
impacte sobre la vida al planeta només són comparables a la gran extinció de
finals de Permià.
Aquesta hipòtesi, la del meteorit, és la més acceptada,
especialment des de que al 1978 un equip de la Universitat de Berkeley dirigit
pel físic Luis Álvarez, va detectar entre altres coses, en uns sediments de
finals de Cretaci, una sobtada concentració d’iridi, element molt poc present a
la Terra i abundant en el cossos que cauen de l’espai.
Des d’aleshores aquesta “anomalia de l’iridi”, com es va
anomenar, ha estat localitzada en nombrosos punts arreu del món tant en
sediments marins com continentals, i sempre associada a una capa d’argila
ubicada al sostre del cretaci. Amb els anys, aquesta capa ha estat la més analitzada
del planeta, trobant-hi esfèrules d’impacte similars a les estudiades en
d’altres craters produïts per caigudes de meteorits, així com d’altres
peculiaritats.
Sobre la seqüencia dels esdeveniments que van generar
l’extinció de una gran part de la vida sobre la Terra fa 66 milions d’anys consulteu aquí.
Un dels punts on es pot observar, i tocar, el límit K/Pg,
és a la rasa mareal de Zumaia (Gipuzkoa). Aquest tros de la costa basca,
especialment entre les localitats de Deba i Zumaia esta considerat com un dels
millors exemples de roques sedimentaries de fons marí profund – flysch- que es
coneixen a nivell mundial
Aquesta seqüència ininterrompuda d’estrats abraça un
període de 60 milions d’anys que va des del Cretaci inferior fins a l’Eocè, i
en ella s’hi poden observar quatre límits que corresponent a quatre extincions,
més o menys importants, que van afectar el planeta Terra. De més antic a més nou
aquests límits són:
- Límit K-Pg o Cretaci-Terciari (66 Ma)
- Límit Danià-Selandià
(61 Ma)
- Límit Selandià-Thanetià
(59 Ma)
- Límit Paleocè-Eocè
(56 Ma)
Es dona el cas que els quatre límits esmentat es localitzen
prop de Zumaia (tres d’ells a la platja de Itzurun) i dos d’ells estan
considerats com estratotips, o sigui, una successió concreta d'estrats que
serveixen de patró per a la definició d'una unitat estratigràfica o d'un límit
estratigràfic. Aquests estratotips són reconeguts internacionalment.
Tots aquests estrats es van sedimentar horitzontalment sobre
un fons marí i a una profunditat entre 2000 i 5000 metres. Actualment
s’observen amb una inclinació d’entre 40 i 60º cap al nord-est, localitzant-se
les roques més antigues a Deba i les més
modernes a Zumaia. Aquest aixecament de les capes es deu a l’orogènesi alpina
Quant la marea esta baixa queda al descobert la rasa
mareal. Una plataforma d’erosió provocada per l’acció de les onades
Des de Algorri, unes escales permeten accedir a la rasa
mareal i acostar-se al límit K/Pg
El límit K/Pg es troba on hi ha la persona, sota la
Punta de Aitzgorri
Tocant el límit K/Pg
L’alternança d’estrats de calcaria i marga com els de
la fotografia posen de manifest una successió litològica que ha estat ben
estudiada i relacionada amb els cicles de Milankovich
Platja de Itzurun des de Punta Aitzgorri
Sota l’església de San Telmo es situa el contacte
entre el Danià i el Selandià. Una mica més a l’est hi ha el del Selandià amb el
Tanetià
Efectes de la tectònica sota l'església de San Telmo
La rasa mareal de Itzurun des de San Telmo. A l'esquerra Punta Aitzgorri
Contacte entre el Paleocè i l'Eocè sobre la platja de Itzurun
Entre la platja de Itzurun i la Punta Marianton el
flysch de l'eocè es caracteritza per turbidites gresoses entre les que es fàcil observar
estructures “convolute”, pròpies d’escapaments de fluids
La geomorfologia litoral també es veu condicionada per
la litologia
Però el flysch no comença a Deba i no s’acaba a Zumaia. Pels
voltants de Deba, a la platja de Saturraran (Mutriku), aflora l’anomenat flysch
negre
Tantmateix, al Peine de los Vientos, a Sant Sebastià, també
es pot veure un bon exemple de flysch
Per a més informació sobre aquesta zona de la costa Basca
consulteu: “El flysch del litoral Deba-Zumaia” o el documental “El susurro de las rocas”
Fotos: Alfred Montserrat Nebot ©
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada