20 de setembre de 2020

Antic castell i poble d'Aguilar de Bassella (Alt Urgell)

 

L’antic poble d’Aguilar de Bassella (Bassella-Alt Urgell) s’aixeca sobre un turó de gresos i conglomerats (Oligocè superior) que, per les seves pròpies característiques litològiques, ha resistit millor l’erosió i ha donat lloc a aquest relleu positiu. Aquest tossal es situa al marge dret del riu Segre -actualment àrea de l’embassament de Rialb- just al davant del aiguabarreig amb la Ribera Salada i al peu de la serra de Sant Marc.

Del vell poble d’Aguilar de Bassella només en romanen diversos restes que envolten el que queda del  castell. Aquest, esmentat per primera vegada al 1042, era una fortalesa que tancava pel sud el comptat d’Urgell protegint aquestes terres dels musulmans. Per alguns historiadors ha estat considerat com un dels pocs castell termenats de la terra de frontera.

Magnifica vista des del castell-poble d'Aguilar de Bassella. En primer terme l'embassament de Rialb. Al darrere Oliana amb la serra de les Canals, nom que rep el vessant nord de l'anticlinal d'Oliana. Al fons, d'esquerra a dreta, el Turp, les Encantades, la serra d'Odèn, el Port del Comte i el Puig Subiròs.

Aiguabarreig amb la Ribera Salada

L’itinerari d’accés és senzill i s’inicia al cementiri que hi ha al costat de la carretera que uneix Peramola amb la Clua. A l’altre costat de l’asfalt, un corriol més o menys marcat va pujant cap al cim del turó. S’arriba a un coll per on passa una pista. Només cal seguir la carena cap al sud per acostar-se a les runes del castell i del vell poble


En l’actualitat la densa vegetació i la manca d’un camí definit dificulten el pas entre les antigues edificacions. Només són visible restes de parets i alguna torre rodona que donen fe del que havia estat aquest poble i el seu castell (més informació sobre el castell d’Aguilar)

Al fons la casa de Sant Marc





En un dels extrems del turó es troba l’antic cementiri. Fora del recinte emmurallat es troba el que queda de l’església de Sant Sadurni

 

Per tal d’allargar una mica aquest itinerari es proposa seguir la pista que s’inicia al nord de l’enclavament i que desemboca a la carretera, a uns dos quilòmetres del cementiri on s’ha començat la caminada

Mapa de l'itinerari (Fons: ICGC)

Temps aproximat: 2 hores

Alfred Montserrat-Nebot ©

27 d’agost de 2020

Peramola a mitjan del segle XX: Record d’un passat miner

 

De sempre la necessitat de subsistència de les poblacions ha estat un dels motors del fenomen migratori. A mitjans del segle passat diversos indrets de la Catalunya rural van rebre milers de persones provinents d’altres llocs de l’estat. Feia falta ma d’obra i les persones anaven on es podien guanyar la vida. Eren estades relativament curtes on no es van crear lligams amb la població autòctona. La majoria, quan s’acabava la feina marxaven.

Després de la guerra espanyola (1936-39) i fins a mitjans de la dècada dels setanta del segle XX, la mineria catalana va experimentar un gran desenvolupament. L’aïllament internacional del franquisme, especialment un cop acabada la II Guerra Mundial,  va abocar a l’Estat espanyol a l’autarquia. La manca de matèries primeres va motivar l’apertura de nombroses explotacions dels més diversos minerals, totes regulades pel “Consejo Ordenador de Minerales Especiales de Interés Militar”. Moltes eren de mida mitjana, petita i fins i tot de caire familiar. Cal tenir en compte que els joves que es dedicaven a la mineria estaven  exclosos de fer el servei militar ja que eren considerats treballadors de sectors estratègics. Algunes d’aquestes explotacions, especialment les d’una certa envergadura, van anar acompanyades d’una important onada migratòria que va comportar noves necessitats en les poblacions on es van assentar.

 Vista general de Peramola amb les serres del Corb-Sant Honorat i Aubenç al darrere

A mitjans dels anys 40 del segle passat, prop de la casa de Sant Marc (Baronia de Rialb, Noguera) es va iniciar una primera explotació de bauxita, la mina Francisco. Uns anys més tard, a poca distància i prop del Mas de la Font de l’Ou (Peramola, Alt Urgell), començà una segona explotació, la mina Esperanza. Això va comportar que entre 1953 i 1955, arribessin a Peramola al voltant de 50 treballadors principalment vinguts d’Andalusia, Extremadura i Murcia, d’edats compreses entre els 30 i 50 anys i que anaven acompanyats de les seves famílies, dones i fills. L’impacte a Peramola va ser important. La necessitat de donar aixopluc a unes 100 persones i cobrir d’altres necessitats socials va generar canvis en una població que comptava amb poc més de 500 habitants.

Tot i que la majoria de nouvinguts treballaven a les mines, alguns ho feien a les obres del pantà d’Oliana o a les de la carretera de Cortiuda, petita població actualment abandonada, al nord de Peramola.

Les mines Francisco i Esperanza

L’indret de la casa de Sant Marc i el mas de la Font de l’Ou aviat va ser conegut com “les Mines”. L’accés des de Peramola es feia seguint una pista sense asfaltar en direcció a Sant Marc i un corriol que desembocava en la pista de terra que utilitzaven els camions per treure el material. Actualment aquest camí encara es pot seguir.

 
Mapa de situació de la mina

Les primeres dades sobre la “Mina Francisco” són de l’any 1945. L’explotació anava a càrrec  de l’empresa Cementos Molins. El mineral que s’extreia  es portava fins a Quatre Camins, a Molins de Rei, i a la documentació publicada per el Instituto de Estadística Minera de España corresponent als anys  1945-1958, ja es mencionava la dificultat del transport des de Sant Marc fins Molins de Rei, ja que l’estació de ferrocarril més pròxima era a Calaf, a 50 km de Peramola.

 Al terra de la mina Esperanza encara es poden veure les marques deixades per les vies de les vagonetes

Fins al 1949 la producció de bauxita a la mina Francisco va anar en augment fins assolir les 1.669 tones/any. A partir de 1950, a mesura que es profunditzava, va anar disminuint la qualitat del material. Un estudi realitzat per Alquímia C.A. va fer que, al 1955, s’obrís la mina Esperanza. Aquell any va donar 3.718 tones i al següent 3.890. Però aviat es van començar a trobar nivells geològics estèrils que van motivar, dos anys més tard, l’abandonament de l’explotació.

Com comenta Jaume Sala, antic miner: “La mina Francisco s’explotava a cel obert i amb mètodes molt rudimentaris: pics, pales, carretons...Més tard els sistemes es van anar professionalitzant i a la mina Esperanza (subterrània) ja es van utilitzar explosius, trepants i vagonetes. Per aguantar les parets i sostres un fuster anava apuntalant la galeria. D’això en deien entibar”.

Ensorrament al final de la galeria actual de la mina Esperanza

Pel que fa a la mina Esperanza, dins del terme de Peramola, en Ton Orrit descriu, “la mina entrava recta uns metres i després baixava força verticalment”. Segons ell penetrava uns 500 metres muntanya endins i tot el material que treien s’abocava per uns baixants metàl·lics que anaven a parar directament dins dels camions que el recollien més avall. Actualment  es pot identificar perfectament el punt de sortida de les vagonetes i la zona de carrega dels camions. Encara avui es troben molts trossos de llauna rovellada per la zona que són restes d’aquesta mena de tobogans metàl·lics de més d’un metre d’amplada així com una part de l’estructura de ferro que els suportava. Tanmateix, prop de la zona de carrega dels camions es pot veure un forat excavat a la roca que albergava el polvorí. Aquest indret era vigilat les 24 hores del dia.

En Ton Orrit i l’Antonio Bach, veïns de Peramola,  recorden que per arribar a la mina els miners trigaven, a peu, uns 40 minuts. Actualment aquest camí encara és transitable i se’l coneix com Camí de Pallerols. Pel que fa a la jornada laboral hi havia tres torns de treball de 8h cada un. Només es descansava de 12 h a 1 h de la nit i el diumenge era festiu.

Els miners es portaven les seves provisions per l’hora de descans i menjaven a l’exterior de la mina, a l’aire lliure. No tenien cap lloc habilitat per fer-ho. Una mostra d’això és el fet  de que al voltant de la mina s’hi troben parres i arbres fruiters nascuts de les llavors de la fruita que menjaven i tiraven al terra.

 
Plànol de l'estat actual de la galeria de la mina Esperanza

El sou era de 25 pessetes al dia (15 cts d’€) al que s’havia d’afegir el lot d’aliments que els donava l’empresa i es repartien a Cal Maginet. Es cobrava en efectiu per setmanes a les oficines, a Cal Quimet. El responsable de pagar als miners era el Josep Bach de cal Tonillo. En aquell època els treballadors del pantà cobraven 17,5 (10,5 cts d’€) pessetes cada dia. Per tant, la feina minera estava més ben pagada.

Cap als últims anys de l’explotació minera es van construir, per sobre de la boca de la mina, uns barracons amb llits, cuina, banys i dutxes pels miners. Les fonts orals diuen que només van ser ocupats uns mesos abans de tancar les mines. Per construir-los, els materials es van pujar amb mules i rucs ja que la pista que actualment permet arribar fins a la boca de la mina no existia. L’aigua l’agafaven de la Font de l’Ou, avui perduda, que justament està damunt dels barracons a l’altre costat de carretera. Encara que molt malmeses una part d’aquestes estructures d’obra encara es poden veure.

Durant aquest anys d’accidents greus només en consta un. El d’un capatàs de la mina, que per estalviar-se pujar a peu la galeria, es va enfilar a una vagoneta i aquesta va trobar un obstacle. El capatàs va sortir disparat i es va quedar travat al sostre de la mina. No va morir però va quedar greument ferit.

Actualment la mina consta d’una galeria de poc més de 60 metres de llarg. Un ensorrament, no se sap si provocat per evitar l’accés a la zona més inclinada, tanca aquest conducte de formes bastant regulars. Al terra encara s’observen les marques de les vies i travesses per on circulaven les vagonetes.

Com a curiositat cal destacar que quasi al fons de la galeria es situa un niu de pisòlits, també coneguts com perles de caverna.

 
Foto antiga del punt de sortida de les vagonetes de la mina Esperanza.

Context social: el miner, dona i infants a Peramola.

L’arribada de cop de tots aquests treballadors, va generar alguns problemes. A Peramola no hi avia cases per tothom. És llogaven habitacions amb dret a cuina. Una bona mostra d’això era Ca l’Antigues, coneguda com el “Quarter General”. “Allà hi havia 5 o 6 estufes de llenya alimentades pels troncs que els miners recollien en tornar de la mina. Hi vivien unes 40 persones, 10 families”, explica Carme Anguera, veïna de Peramola que encara recorda aquells temps. “Els senyors Torres i Diaz, caps de la mina, vivien a Cal Fernando (fonda ubicada a la plaça i actualment desapareguda)”, afegeix.

La mina també va suposar una arribada massiva de nens i nenes. L’escola no donava l’abast. El mestre i la mestra van demanar a l’empresa Alquímia C.A., propietària de la mina, que els ajudés per poder atendre com calia a tots aquells escolars. L’empresa, l’any 1956 va dotar de 1.300 pessetes al mes, a repartir entre mestre i mestra per compensar-los l’augment de feina.

Un altre fet posa de manifest la duresa de les condicions de vida, especialment de les dones dels miners. Quan tenien un nadó descansaven 2-3 hores i ja anaven a rentar la roba del part al safareig. Sobre elles requeia la feina de cuidar els fills i les tasques domèstiques. No comptaven amb xarxes familiars que les ajudessin com les dones peramolines.

Com a positiu cal dir que els comerços del poble es van beneficiar de l’arribada d’aquests treballadors perquè compraven a les seves botigues. La Maria Canal, que en aquells anys regentava un establiment a Peramola, explica com cada tarda en sortir de la mina, molts miners, en grup, anaven a la seva botiga a fer un vinet de Màlaga. ”Tenien la costum de pagar rondes. Per tant, si eren 15 miners es prenien 15 vinets. Després, venien les seves dones a comprar menjar i ho tenien que deixar a deure fins la setmana següent perquè no tenien diners”.

El Ton Orrit, veí de Peramola, puntualitza que “els miners arreplegaven tot el que els donaves però que mai tocaven res sense permís.  Eren bona gent. Gent que venia a Peramola a guanyar-se el pa”.

Els peramolins que treballaven a la mina realitzaven tasques més especialitzades. Per exemple, Modest Bonet, que ho feia a les oficines de l’empresa que explotava les mines a Artesa de Segre, el van traslladar a Peramola com a capatàs. També hi treballava, en Jaume Sala, un ferrer del poble que els arreglava les eines que se’ls espatllaven,  i un fuster, l’Agustí Pujol.

 
Restes de les instal·lacions de la mina Esperanza

Donat que la majoria de les persones que van treballar a la mina eren immigrants, un cop tancada aquesta van marxar de Peramola cap a d’altres indrets on poder guanyar-se la vida. Degut a que hi van estar pocs anys no hi ha gaires testimonis orals ni materials dels treballadors. El que si es coneix és que molts van continuar en la mineria i d’altres ho feren al tèxtil, a les localitats, entre d’altres, d’Alòs de Balaguer, Igualada i Sant Vicenç dels Horts.  L’acabament de l’activitat minera va coincidir amb la finalització de les obres del Pantà d’Oliana.  Peramola va tornar a recuperar el seu pas.

La Bauxita, mena de l’alumini

Només cal donar una mirada al voltant nostre per veure el protagonisme que actualment té l’alumini en la nostra societat. Tot i ser el metall més abundant a la Terra, amb un 8 %, i ocupant el tercer lloc com a element químic més freqüent, la seva obtenció no és gens senzilla.

L’alumini s’aconsegueix a través de la bauxita, una roca formada per diferents minerals i que a través de processos concrets permet que es puguin obtenir percentatges d’aquest metall suficients per justificar els costos de la seva explotació. Aquest tipus de roques de les quals es poden obtenir metalls reben el nom de menes. O sigui, la bauxita és la mena de l’alumini.

A Catalunya les bauxites es troben en diversos indrets ben coneguts: a les serralades litoral i prelitoral i a les serres sud-pirinenques, i és aquí on es situa Peramola.

Històricament tant els grecs com el romans ja empraven diverses sals d’alumini per certes patologies mediques. Tot i que durant el segle XVIII es va aconseguir aïllar l’alúmina, base de l’alumini, no va ser fins ben entrat el segle XIX que es va poder obtenir aquest element metàl·lic. No obstant, donada la dificultat de la seva extracció en aquell moment va ser considerat un metall preciós. Amb un preu similar al de la plata, al 1855, durant l’Exposició Universal de Paris, es van exhibir diverses barres d’alumini junt amb les joies de la corona de França. A finals del segle XIX i primers anys del XX, amb la millora del processos, es va abaratir el preu de l’alumini fins ha convertir-lo en un metall d’us habitual.

Des del punt de vista geològic la bauxita és una roca sedimentaria residual, una laterita, o sigui que ha sofert un procés de laterització. Això significa que certes roques, sota circumstàncies concretes (climes tropicals i subtropicals on alternen cicles de calor-humitat i sequera) sofreixen una mena de rentat (lixiviació) que elimina els elements solubles. Amb el pas del temps només queda un residu insoluble compost bàsicament per silicats, òxids i hidròxids d’alumini i ferro, tals com caolinita, gibbsita, boehmita, hematites, entre d’altres, així com impureses.

 
Bauxita extreta de la mina Esperanza a Peramola

Aquests residus moltes vegades es dipositen en planúries formant crostes més o menys gruixudes, o en bossades que ocupen cavitats càrstiques. Fent referencia a aquest últim indret cal destacar una franja de jaciments de bauxita que s’estén des d’Alós de Balaguer fins a les proximitats de Tuixén passant per Camarasa, Baronia de Rialb, Peramola i Fígols i Alinyà.

Les bauxites de Peramola es troben en bossades ocupant cavitats càrstiques excavades en calcaries juràssiques, presentant-se en formes de pisòlits, concrecions i nòduls. Des del punt de vista estructural aquest jaciment es situa al marge nord de la conca de l’Ebre, formant part de  l’encavalcament de les Serres Marginals.

L’origen d’aquestes bauxites hi ha que situar-lo en la descalcificació de les calcaries i dolomies juràssiques. Aquest procés va generà grans quantitats de “terra rossa” (terra vermella), que es el residu provinent de la dissolució d’aquestes roques. La “terra rossa” es va anar acumulant en depressions, cavitats i fissures càrstiques a la vegada que l’aigua de pluja s’hi anava infiltrant exercint la seva acció “rentadora” deixant només els elements més insolubles. Durant aquest període (150 – 125 Ma) aquesta zona estava emergida, essent les condicions climatològiques molt favorables per a la formació de laterites.

L’alumini extret es feia sevir per a fabricar aeronaus i el ciment emprat per a la construcció que anys més tard provocà problemes d’aluminosi a les grans ciutats, un fenomen desconegut en aquells temps. A partir de cert moment les bauxites de Peramola  van començar evidenciar un alt contingut en Fe i van ser explotades només com a àrids i refractaris.

Agraïments

Antonio Bach Vila, Carme Anguera Mas, Jaume Sala Vila, Maria Canal Betriu, Ton Orrit Capell, Joan Codina Solé, Lluís Obiols Perearnau, , Òscar Augé Martínez, Jordi Pasques, Josep Espunyes i Esteve, arqueòlegs/es voluntaris Estrat Jove UAB i alumnes i professores Escola Sant Miquel de Peramola.

Bibliografia

Bareche, E. (2006): Els minerals de Catalunya, segle XX. Grup Mineralògic Català.

Bataller Calatayud, José R. (1943): Las bauxitas del Pirineo de Lérida. Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, Tercera época, núm. 562, vol. XXVII, [publicat com a separata].

Closas i Miralles, J. (1949): Els nous jaciments de Bauxita. Institució Catalana d’Història Natural. Barcelona. pp. 22-29.

Díez Coronel, L. (1973): Un abric amb pintures rupestres esquemàtica en Peramola (Lleida). XII Congrés Nacional d’Arqueologia.

Espunyes, J. (2010): Masos i capmasos de la baronia de Peramola. Segles XVI, XVII i XVIII. Editorial Salòria.

Espunyes, J. (2017): Municipi de Peramola. Toponímia. Col·lecció d’estudis locals. Editorial Salòria.

Falguera, S. (2012-2013): Castellets Miners Conservats a Catalunya. Sector de la Franja de Ponent (Mequinensa, Baix Segre, província de Saragossa, Comunitat Autònoma d’Aragó). Butll. Centre d’Est. Natura B-N, 28.

Fullola Fuster, J. (2009): La conca lignitífera de Mequinensa (Ebre/Segre). Una societat rural minera (1860-1950). Departament de Geografia i Història, Universitat de Lleida.

García Guinea, J.;Martínez Frías, J. (Coord.) (1992): Recursos minerales de España. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, col·lecció Textos Universitarios, núm. 15,  pp. 228-229.

Mata-Perelló, JM. (2000): Los rellenos bauxitíferos de cavidades de origen kárstico: un importante patrimonio geológico. Temas Geológico-Mineros, 31,IGME. pp. 103-106.

Pasques J. (2018): “Bauxita per sustentar l’autarquia” Cadí- Pedraforca n.25 pp.60-61.

Perarnau i Llorens J. (2013): El patrimonio minero del franquismo y su incidencia en el paisaje industrial catalán. Actas VI Congreso para la Conservación del Patrimonio Industrial y de la Obra Pública en España. Madrid. pp. 139-144

Altres fonts:

Instituto de Estadística Minera de España. Anys 1945-1958.

Arxiu municipal de Peramola. Padró d’habitants de l’Ajuntament de Peramola, volums anys 1926 -1969.

 

Nota:

Aquest article ha estat publicat a la revista MUNTANYA nº 934 (setembre 2020) editada pel Centre Excursionista de Catalunya, essent els autors:

Anna Bonet, Raquel Codina, Josep M. Viladrich (Grup d’Arqueologia de Peramola) i Alfred Montserrat-Nebot (Periodista científic)

Citació bibliogràfica:

Bonet, A.; Codina, R.; Viladrich, JM.; Montserrat, A. (2020): Peramola a mitjan segle XX: Record d'un passat miner. Muntanya 934. CEC. Barcelona. pp. 58-65. 

19 d’agost de 2020

Pic del Sirvent, 2.722 m. (Lles de Cerdanya)

Pujar fins al refugi dels Estanys de la Pera (Lles de Cerdanya-Cerdanya) sempre és un plaer, encara que només sigui per degustar els menús que prepara la Genni, la guarda que junt amb el Dani té cura de l’establiment.

L’accés al refugi és senzill. Són 45 minuts de camí des de l’aparcament de la font de les Pollineres, i és un punt ideal de partida per ascendir a qualsevol dels cims que l’envolten.

La veritat és que aquesta sortida no tenia un objectiu concret. El pic de la Colilla (2.836 m.) podria haver estat el punt culminant de l’excursió, però diversos motius varen fer que el recorregut acabés, en solitari, al pic del Sirvent, de 2.722 metres

Pujant cap al refugi dels Estanys de la Pera

El primer tram es senzill. Es deixa el refugi en direcció al pic de la Colilla. Passat un petit estanyol que durant aquesta època de l’any acostuma a esta sec, cal enfilar el torrent de les Canals de la Pera

Pics de Monturull i Perafita

Pic de Perafita. A la dreta el port del mateix nom, on s'inicia la carena que separa Catalunya d'Andorra 

 L'elevació que hi ha al centre de la carena és el pic del Sirvent

A l’esquerra queda l’amplia pendent, que amb una inclinació de quasi 50 graus baixa de la carena que separa Catalunya d’Andorra. El pic del Sirvent no és més que un petit bony d’aquesta carena

 A l'esquerra el vessant sud del pic del Sirvent. Al fons el pic de la Colilla

Després de la decisió de no continuar cap al pic de la Colilla, s’inicia la pujada directa al Sirvent pel vessant sud. El pedregam és notable i la pujada es fa feixuga

 Vall de Madriu

En arribar al cim, el tall sobre la vall andorrana de Madriu és respectable. Cap al sud la Cerdanya i el Cadí. A l’est el pic de la Colilla i a l’oest el circ format per el Perafita i el Monturull que acull un magnífic exemple de glacera rocosa


Glaceres rocoses al circ de Monturull-Perafita

Aquest tipus de glaceres es van desenvolupar després de la retirada dels gels plistocens. Una època freda i seca va donar lloc a un període d’intensa gelifracció (acció gel-desgel que esmicola la roca). El material resultant (gelifractes) es va anar acumulant formant dipòsits de pedregam amb gel intersticial. Aquest tenien un desplaçament plàstic que donà lloc a una morfologia arquejada i lobulada.

Es pot retornar al refugi pel mateix camí o seguin la carena cap a l’oest fins al port de Perafita

Mapa de l'itinerari. Font ICGC

Temps del recorregut: 3 hores 30 minuts

Alfred Montserrat-Nebot ©

28 de juliol de 2020

Avenc dels Geòlegs (Vallirana-Baix Llobregat)


Després de l’experiència, amb la guilla, de l’avenc de la Falconera de Sant Llorenç del Munt- l’Obac, vam escollir una cavitat amb la boca ben amplia: l’avenc dels Geòlegs.
Coneguda des d’antic com avenc del Colom, aquesta cavitat, de 30 metres de profunditat, va quedar en l’oblit fins que membres del GEB l’exploraren al 1964 pensant que es tractava d’una cavitat nova i donant-li el nom que té en l’actualitat.
Com moltes de les cavitats d’aquesta zona de Vallirana-Olesa de Bonesvalls-Begues, durant els últims anys han estat quasi engolides per urbanitzacions. L’avenc dels Geòlegs es troba seguint una pista que surt del final del carrer de la Muga, dins de la urbanització del Lledoner (Vallirana-Baix Llobregat).

Amb una mica de sort es pot arribar a la boca de l'avenc en cotxe
 




Era un dia de molta calor i per anar més ràpids muntarem dues instal·lacions. Dins del forat s’estava una mica més fresc







 Ens entretenim visitant un tros de la via lateral que s’obre a mig pou i fent fotos de la cavitat

Més informació sobre l'avenc dels Geòlegs aquí

Alfred Montserrat-Nebot ©