De sempre la necessitat de subsistència de les poblacions ha
estat un dels motors del fenomen migratori. A mitjans del segle passat diversos
indrets de la Catalunya rural van rebre milers de persones provinents d’altres
llocs de l’estat. Feia falta ma d’obra i les persones anaven on es podien
guanyar la vida. Eren estades relativament curtes on no es van crear lligams
amb la població autòctona. La majoria, quan s’acabava la feina marxaven.
Després de la guerra espanyola
(1936-39) i fins a mitjans de la dècada dels setanta del segle XX, la mineria
catalana va experimentar un gran desenvolupament. L’aïllament internacional del
franquisme, especialment un cop acabada la II Guerra Mundial, va abocar a l’Estat espanyol a l’autarquia. La
manca de matèries primeres va motivar l’apertura de nombroses explotacions dels
més diversos minerals, totes regulades pel “Consejo Ordenador de Minerales
Especiales de Interés Militar”. Moltes eren de mida mitjana, petita i fins i
tot de caire familiar. Cal tenir en compte que els joves que es dedicaven a la
mineria estaven exclosos de fer el servei
militar ja que eren considerats treballadors de sectors estratègics. Algunes
d’aquestes explotacions, especialment les d’una certa envergadura, van anar
acompanyades d’una important onada migratòria que va comportar noves
necessitats en les poblacions on es van assentar.
Vista general de Peramola amb les serres del Corb-Sant Honorat i Aubenç al darrere
A mitjans dels anys 40 del segle
passat, prop de la casa de Sant Marc (Baronia de Rialb, Noguera) es va iniciar una
primera explotació de bauxita, la mina Francisco. Uns anys més tard, a poca
distància i prop del Mas de la Font de l’Ou (Peramola, Alt Urgell), començà una
segona explotació, la mina Esperanza. Això va comportar que entre 1953 i 1955,
arribessin a Peramola al voltant de 50 treballadors principalment vinguts
d’Andalusia, Extremadura i Murcia, d’edats compreses entre els 30 i 50 anys i
que anaven acompanyats de les seves famílies, dones i fills. L’impacte a
Peramola va ser important. La necessitat de donar aixopluc a unes 100 persones i
cobrir d’altres necessitats socials va generar canvis en una població que comptava
amb poc més de 500 habitants.
Tot i que la majoria de nouvinguts
treballaven a les mines, alguns ho feien a les obres del pantà d’Oliana o a les
de la carretera de Cortiuda, petita població actualment abandonada, al nord de
Peramola.
Les mines Francisco i Esperanza
L’indret de la casa de Sant Marc i
el mas de la Font de l’Ou aviat va ser conegut com “les Mines”. L’accés des de
Peramola es feia seguint una pista sense asfaltar en direcció a Sant Marc i un
corriol que desembocava en la pista de terra que utilitzaven els camions per
treure el material. Actualment aquest camí encara es pot seguir.
Mapa de situació de la mina
Les primeres dades sobre la “Mina
Francisco” són de l’any 1945. L’explotació anava a càrrec de l’empresa Cementos Molins. El mineral que
s’extreia es portava fins a Quatre
Camins, a Molins de Rei, i a la documentació publicada per el Instituto de Estadística
Minera de España corresponent als anys 1945-1958,
ja es mencionava la dificultat del transport des de Sant Marc fins Molins de
Rei, ja que l’estació de ferrocarril més pròxima era a Calaf, a 50 km de
Peramola.
Al terra de la mina Esperanza encara es poden veure les marques deixades per les vies de les vagonetes
Fins al 1949 la producció de
bauxita a la mina Francisco va anar en augment fins assolir les 1.669 tones/any.
A partir de 1950, a mesura que es profunditzava, va anar disminuint la qualitat
del material. Un estudi realitzat per Alquímia C.A. va fer que, al 1955, s’obrís
la mina Esperanza. Aquell any va donar 3.718 tones i al següent 3.890. Però
aviat es van començar a trobar nivells geològics estèrils que van motivar, dos
anys més tard, l’abandonament de l’explotació.
Com comenta Jaume Sala, antic
miner: “La mina Francisco s’explotava a cel obert i amb mètodes molt rudimentaris:
pics, pales, carretons...Més tard els sistemes es van anar professionalitzant i
a la mina Esperanza (subterrània) ja es van utilitzar explosius, trepants i
vagonetes. Per aguantar les parets i sostres un fuster anava apuntalant la galeria.
D’això en deien entibar”.
Ensorrament al final de la galeria actual de la mina Esperanza
Pel que fa a la mina Esperanza,
dins del terme de Peramola, en Ton Orrit descriu, “la mina entrava recta uns
metres i després baixava força verticalment”. Segons ell penetrava uns 500
metres muntanya endins i tot el material que treien s’abocava per uns baixants
metàl·lics que anaven a parar directament dins dels camions que el recollien
més avall. Actualment es pot identificar
perfectament el punt de sortida de les vagonetes i la zona de carrega dels
camions. Encara avui es troben molts trossos de llauna rovellada per la zona
que són restes d’aquesta mena de tobogans metàl·lics de més d’un metre
d’amplada així com una part de l’estructura de ferro que els suportava. Tanmateix,
prop de la zona de carrega dels camions es pot veure un forat excavat a la roca
que albergava el polvorí. Aquest indret era vigilat les 24 hores del dia.
En Ton Orrit i l’Antonio Bach,
veïns de Peramola, recorden que per
arribar a la mina els miners trigaven, a peu, uns 40 minuts. Actualment aquest
camí encara és transitable i se’l coneix com Camí de Pallerols. Pel que fa a la
jornada laboral hi havia tres torns de treball de 8h cada un. Només es descansava
de 12 h a 1 h de la nit i el diumenge era festiu.
Els miners es portaven les seves
provisions per l’hora de descans i menjaven a l’exterior de la mina, a l’aire
lliure. No tenien cap lloc habilitat per fer-ho. Una mostra d’això és el
fet de que al voltant de la mina s’hi troben
parres i arbres fruiters nascuts de les llavors de la fruita que menjaven i
tiraven al terra.
Plànol de l'estat actual de la galeria de la mina Esperanza
El sou era de 25 pessetes al dia (15
cts d’€) al que s’havia d’afegir el lot
d’aliments que els donava l’empresa i es repartien a Cal Maginet. Es cobrava en
efectiu per setmanes a les oficines, a Cal Quimet. El responsable de pagar als
miners era el Josep Bach de cal Tonillo. En aquell època els treballadors del
pantà cobraven 17,5 (10,5 cts d’€) pessetes cada dia. Per tant, la feina minera
estava més ben pagada.
Cap als últims anys de l’explotació
minera es van construir, per sobre de la boca de la mina, uns barracons amb
llits, cuina, banys i dutxes pels miners. Les fonts orals diuen que només van
ser ocupats uns mesos abans de tancar les mines. Per construir-los, els
materials es van pujar amb mules i rucs ja que la pista que actualment permet
arribar fins a la boca de la mina no existia. L’aigua l’agafaven de la Font de
l’Ou, avui perduda, que justament està damunt dels barracons a l’altre costat
de carretera. Encara que molt malmeses una part d’aquestes estructures d’obra
encara es poden veure.
Durant aquest anys d’accidents
greus només en consta un. El d’un capatàs de la mina, que per estalviar-se
pujar a peu la galeria, es va enfilar a una vagoneta i aquesta va trobar un
obstacle. El capatàs va sortir disparat i es va quedar travat al sostre de la
mina. No va morir però va quedar greument ferit.
Actualment la mina consta d’una
galeria de poc més de 60 metres de llarg. Un ensorrament, no se sap si provocat
per evitar l’accés a la zona més inclinada, tanca aquest conducte de formes
bastant regulars. Al terra encara s’observen les marques de les vies i
travesses per on circulaven les vagonetes.
Com a curiositat cal destacar que
quasi al fons de la galeria es situa un niu de pisòlits, també coneguts com
perles de caverna.
Foto antiga del punt de sortida de les vagonetes de la mina Esperanza.
Context social: el miner, dona i infants a Peramola.
L’arribada de cop de tots aquests
treballadors, va generar alguns problemes. A Peramola no hi avia cases per
tothom. És llogaven habitacions amb dret a cuina. Una bona mostra d’això era Ca
l’Antigues, coneguda com el “Quarter General”. “Allà hi havia 5 o 6 estufes de
llenya alimentades pels troncs que els miners recollien en tornar de la mina.
Hi vivien unes 40 persones, 10 families”, explica Carme Anguera, veïna de
Peramola que encara recorda aquells temps. “Els senyors Torres i Diaz, caps de
la mina, vivien a Cal Fernando (fonda ubicada a la plaça i actualment
desapareguda)”, afegeix.
La mina també va suposar una
arribada massiva de nens i nenes. L’escola no donava l’abast. El mestre i la
mestra van demanar a l’empresa Alquímia C.A., propietària de la mina, que els
ajudés per poder atendre com calia a tots aquells escolars. L’empresa, l’any
1956 va dotar de 1.300 pessetes al mes, a repartir entre mestre i mestra per
compensar-los l’augment de feina.
Un altre fet posa de manifest la
duresa de les condicions de vida, especialment de les dones dels miners. Quan
tenien un nadó descansaven 2-3 hores i ja anaven a rentar la roba del part al
safareig. Sobre elles requeia la feina de cuidar els fills i les tasques
domèstiques. No comptaven amb xarxes familiars que les ajudessin com les dones
peramolines.
Com a positiu cal dir que els
comerços del poble es van beneficiar de l’arribada d’aquests treballadors
perquè compraven a les seves botigues. La Maria Canal, que en aquells anys regentava
un establiment a Peramola, explica com cada tarda en sortir de la mina, molts
miners, en grup, anaven a la seva botiga a fer un vinet de Màlaga. ”Tenien la
costum de pagar rondes. Per tant, si eren 15 miners es prenien 15 vinets.
Després, venien les seves dones a comprar menjar i ho tenien que deixar a deure
fins la setmana següent perquè no tenien diners”.
El Ton Orrit, veí de Peramola,
puntualitza que “els miners arreplegaven tot el que els donaves però que mai
tocaven res sense permís. Eren bona
gent. Gent que venia a Peramola a guanyar-se el pa”.
Els peramolins que treballaven a la
mina realitzaven tasques més especialitzades. Per exemple, Modest Bonet, que ho
feia a les oficines de l’empresa que explotava les mines a Artesa de Segre, el
van traslladar a Peramola com a capatàs. També hi treballava, en Jaume Sala, un
ferrer del poble que els arreglava les eines que se’ls espatllaven, i un fuster, l’Agustí Pujol.
Restes de les instal·lacions de la mina Esperanza
Donat que la majoria de les
persones que van treballar a la mina eren immigrants, un cop tancada aquesta van
marxar de Peramola cap a d’altres indrets on poder guanyar-se la vida. Degut a que
hi van estar pocs anys no hi ha gaires testimonis orals ni materials dels
treballadors. El que si es coneix és que molts van continuar en la mineria i
d’altres ho feren al tèxtil, a les localitats, entre d’altres, d’Alòs de
Balaguer, Igualada i Sant Vicenç dels Horts.
L’acabament de l’activitat minera va coincidir amb la finalització de
les obres del Pantà d’Oliana. Peramola
va tornar a recuperar el seu pas.
La Bauxita, mena de l’alumini
Només cal donar una mirada al
voltant nostre per veure el protagonisme que actualment té l’alumini en la
nostra societat. Tot i ser el metall més abundant a la Terra, amb un 8 %, i
ocupant el tercer lloc com a element químic més freqüent, la seva obtenció no
és gens senzilla.
L’alumini s’aconsegueix a través de
la bauxita, una roca formada per diferents minerals i que a través de processos
concrets permet que es puguin obtenir percentatges d’aquest metall suficients
per justificar els costos de la seva explotació. Aquest tipus de roques de les
quals es poden obtenir metalls reben el nom de menes. O sigui, la bauxita és la
mena de l’alumini.
A Catalunya les bauxites es troben
en diversos indrets ben coneguts: a les serralades litoral i prelitoral i a les
serres sud-pirinenques, i és aquí on es situa Peramola.
Històricament tant els grecs com el
romans ja empraven diverses sals d’alumini per certes patologies mediques. Tot
i que durant el segle XVIII es va aconseguir aïllar l’alúmina, base de
l’alumini, no va ser fins ben entrat el segle XIX que es va poder obtenir
aquest element metàl·lic. No obstant, donada la dificultat de la seva extracció
en aquell moment va ser considerat un metall preciós. Amb un preu similar al de
la plata, al 1855, durant l’Exposició Universal de Paris, es van exhibir
diverses barres d’alumini junt amb les joies de la corona de França. A finals
del segle XIX i primers anys del XX, amb la millora del processos, es va
abaratir el preu de l’alumini fins ha convertir-lo en un metall d’us habitual.
Des del punt de vista geològic la
bauxita és una roca sedimentaria residual, una laterita, o sigui que ha sofert
un procés de laterització. Això significa que certes roques, sota
circumstàncies concretes (climes tropicals i subtropicals on alternen cicles de
calor-humitat i sequera) sofreixen una mena de rentat (lixiviació) que elimina
els elements solubles. Amb el pas del temps només queda un residu insoluble
compost bàsicament per silicats, òxids i hidròxids d’alumini i ferro, tals com
caolinita, gibbsita, boehmita, hematites, entre d’altres, així com impureses.
Bauxita extreta de la mina Esperanza a Peramola
Aquests residus moltes vegades es
dipositen en planúries formant crostes més o menys gruixudes, o en bossades que
ocupen cavitats càrstiques. Fent referencia a aquest últim indret cal destacar una
franja de jaciments de bauxita que s’estén des d’Alós de Balaguer fins a les
proximitats de Tuixén passant per Camarasa, Baronia de Rialb, Peramola i Fígols
i Alinyà.
Les bauxites de Peramola es troben
en bossades ocupant cavitats càrstiques excavades en calcaries juràssiques, presentant-se
en formes de pisòlits, concrecions i nòduls. Des del punt de vista estructural aquest
jaciment es situa al marge nord de la conca de l’Ebre, formant part de l’encavalcament de les Serres Marginals.
L’origen d’aquestes bauxites hi ha
que situar-lo en la descalcificació de les calcaries i dolomies juràssiques. Aquest
procés va generà grans quantitats de “terra rossa” (terra vermella), que es el
residu provinent de la dissolució d’aquestes roques. La “terra rossa” es va
anar acumulant en depressions, cavitats i fissures càrstiques a la vegada que
l’aigua de pluja s’hi anava infiltrant exercint la seva acció “rentadora”
deixant només els elements més insolubles. Durant aquest període (150 – 125 Ma)
aquesta zona estava emergida, essent les condicions climatològiques molt
favorables per a la formació de laterites.
L’alumini extret es feia sevir per
a fabricar aeronaus i el ciment emprat per a la construcció que anys més tard
provocà problemes d’aluminosi a les grans ciutats, un fenomen desconegut en aquells temps. A partir de cert moment les bauxites de Peramola van començar evidenciar un alt contingut en Fe
i van ser explotades només com a àrids i refractaris.
Agraïments
Antonio Bach Vila, Carme Anguera
Mas, Jaume Sala Vila, Maria Canal Betriu, Ton Orrit Capell, Joan Codina Solé,
Lluís Obiols Perearnau, , Òscar Augé Martínez, Jordi Pasques, Josep Espunyes i
Esteve, arqueòlegs/es voluntaris Estrat Jove UAB i alumnes i professores Escola
Sant Miquel de Peramola.
Bibliografia
Bareche, E. (2006):
Els minerals de Catalunya, segle XX. Grup Mineralògic Català.
Bataller Calatayud,
José R. (1943): Las bauxitas del Pirineo de Lérida. Memorias de la Real
Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, Tercera época, núm. 562, vol. XXVII,
[publicat com a separata].
Closas i Miralles, J.
(1949): Els nous jaciments de Bauxita. Institució Catalana d’Història
Natural. Barcelona. pp. 22-29.
Díez Coronel, L.
(1973): Un abric amb pintures rupestres esquemàtica en Peramola (Lleida).
XII Congrés Nacional d’Arqueologia.
Espunyes, J. (2010):
Masos i capmasos de la baronia de Peramola. Segles XVI, XVII i XVIII. Editorial
Salòria.
Espunyes, J. (2017):
Municipi de Peramola. Toponímia. Col·lecció d’estudis locals. Editorial
Salòria.
Falguera, S.
(2012-2013): Castellets Miners Conservats a Catalunya. Sector de la Franja
de Ponent (Mequinensa, Baix Segre, província de Saragossa, Comunitat Autònoma
d’Aragó). Butll. Centre d’Est. Natura B-N, 28.
Fullola Fuster, J.
(2009): La conca lignitífera de Mequinensa (Ebre/Segre). Una societat rural
minera (1860-1950). Departament de Geografia i Història, Universitat de Lleida.
García Guinea,
J.;Martínez Frías, J. (Coord.) (1992): Recursos minerales de España.
Consejo Superior de Investigaciones Científicas, col·lecció Textos Universitarios,
núm. 15, pp. 228-229.
Mata-Perelló, JM.
(2000): Los rellenos bauxitíferos de cavidades de origen kárstico: un
importante patrimonio geológico. Temas Geológico-Mineros, 31,IGME. pp. 103-106.
Pasques J. (2018):
“Bauxita per sustentar l’autarquia” Cadí- Pedraforca n.25 pp.60-61.
Perarnau i Llorens J.
(2013): El patrimonio minero del franquismo y su incidencia en el paisaje
industrial catalán. Actas VI Congreso para la Conservación del Patrimonio
Industrial y de la Obra Pública en España. Madrid. pp. 139-144
Altres fonts:
Instituto de
Estadística Minera de España. Anys 1945-1958.
Arxiu municipal de
Peramola. Padró d’habitants de l’Ajuntament de Peramola, volums anys 1926
-1969.
Nota:
Aquest article ha estat publicat a
la revista MUNTANYA nº 934 (setembre 2020) editada pel Centre Excursionista de Catalunya, essent els autors:
Anna Bonet, Raquel Codina, Josep M. Viladrich (Grup d’Arqueologia
de Peramola) i Alfred Montserrat-Nebot (Periodista científic)
Citació bibliogràfica:
Bonet, A.; Codina, R.; Viladrich, JM.; Montserrat, A. (2020): Peramola a mitjan segle XX: Record d'un passat miner. Muntanya 934. CEC. Barcelona. pp. 58-65.
