El dilluns 2 de gener de 2012, el diari britànic The Daily
Mail va escriure: “Està a punt d’entrar en erupció un super-volcà situat només a
390 milles de Londres?”. Amb aquest titular i una tirada de més de 2 milions
d’exemplars, un dels tabloides amb més tradició sensacionalista del Regne Unit,
feia gala del seu rigor informatiu i sobresaltava a molts habitants d’aquelles
illes que es troben passat el canal de la Mànega.
El titular feia referència al Laacher See, el llac de
caldera més gran de la Europa central, situat entre les ciutats de Coblença i
Bonn. Aquest és el resultat d’una erupció amb un VEI (Volcanic Explosivity
Index) de valor 6, unes 250 vegades més potent que la del volcà Saint Helens
(Washington-Estat Units) al 1980. El Laacher es troba situat sobre el Camp
Volcànic de l’Est d’Eifel (Renània-Palatinat, Alemanya).
Tot i que aquesta erupció va tenir lloc fa uns 11.000 anys,
el Laacher està considerat un volcà actiu. De l’estudi dels materials
expel·lits s’ha determinat la magnitud de la seves erupcions. Això, junt amb el
fet de que es troba en un una zona altament poblada fa que aquest aparell
volcànic estigui monitoritzat, o sigui, sota un control permanent de la seva
sismicitat, les anomalies termals localitzades en profunditat i de l’emanació
de gasos (bàsicament CO2), molt abundants i fàcilment visibles en
algunes àrees del llac que omple el cràter i que són el resultat de la
desgasificació del magma
L’erupció del Laacher en el període Allerød, fa 11.000 anys,
ha estat la més important d’Europa durant el Quaternari. El contacte entre un
magma amb una alta presencia de volàtils i un important aqüífer va ser el motor
generador d’una gran explosió freatomagmàtica. (més informació sobre aquest mecanisme aquí). Seguidament,
una columna (tipus plinià) de cendres i gas es va alçar a més de 30 quilòmetres.
Quan aquesta va col·lapsar, es van començar a formar els dipòsits de materials
volcanosedimentaris que avui dia es poden trobar a varis quilòmetres de
distància del cràter, i dels que es pot estudiar la seva seqüència de deposició
gràcies a que molts han estat explotats com a pedreres. Els vents van
disseminar les cendres per les capes altes de l’atmosfera i actualment es
troben restes d’aquesta erupció, des del sud de Suècia fins al nord d’Itàlia
Tant els materials de col·lapse de la columna eruptiva com
els de projecció balística fruit de l’explosió freatomagmàtica, van donar lloc
a l’anell de tuf que rodeja el llac. L’última fase de l’erupció es va
caracteritzar per diverses colades i onades piroclàstiques (surges).
La no presencia de paleosòls ni discontinuïtats entre les
capes sedimentades fa suposar una erupció en una sola fase i de curta durada.
En total el Laacher va emetre a l’exterior 5,3 km3
de magma fonolític i 0,7 km3 de fragments lítics
Posteriorment, fortes pluges van mobilitzar els materials de
caiguda donant lloc a lahars. Amb el temps, diverses parts de les parets del
cràter han col·lapsat modificant el perfil del llac, que actualment és el maar
més gran d’Eifel, amb una superfície de 3,3 km2 i una profunditat de
65 metres
El perímetre del Laacher See és d’uns 10 quilòmetres. Tot el
recorregut es troba immers en un magnífic bosc de característiques
centreeuropees. A la ribera sud-oriental del llac s’aixeca una de les més
interessants abadies romàniques d’Alemanya: l’abadia de Maria Laach.
Va ser fundada el 1093 com a priorat de l’Abadia benedictina
d’Affligem (actualment Bèlgica). Va ser molt important fins al segle XIV, que a
l’igual que altres abadies alemanyes va decaure. Al 1863 va ser comprada pels
jesuïtes que es van veure obligats a deixar-la al 1892, de nou en mans del
benedictins
A principis del segle XIX, es va construir un túnel per
drenar les aigües del llac per tal de guanyar terrenys agrícoles. Això va
provocar greus problemes estructurals a l’edifici relacionats amb els canvis hidrogeològics
que va patir la zona
Terreny guanyat al llac
Entrada a un dels túnels
Actualment, pels voltants del llac és fàcil veure grups de
gents gratant el material volcànic. Busquen un mineral poc freqüent: l’haüyna.
L'haüyna, hauyna o
hauynita és un mineral de la classe dels silicats (tectosilicats). Va ser
descoberta l'any 1807, i anomenada així per Tønnes Christian Bruun-Neergaard en
honor del francès Abbé Rene Just Haüy (1743-1822), pare de la cristal·lografia.
L'any 1868 va ser temporalment anomenada hauynita per James Dwight Dana
L'haüyna és una barreja complexa d'aluminosilicats de sodi i
calci amb anions sulfats. Pot portar com a impuresa anions de clorur.
Cristal·litza en el sistema isomètric formant normalment cristalls dodecaèdrics
o pseudo-octaèdrics.
Apareix en fonolites i en altres roques ígnies deficients en
silici i riques en elements alcalins. Menys comunament també s'ha trobat en
roques extrusives sense nefelina. A Catalunya s'ha trobat haüyna en alguns
volcans d'Olot (Garrotxa)
Alfred Montserrat Nebot ©
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada