El cim del Puig Madrona és el més representatiu de la zona nord-occidental del Collserola. Més enllà, cap a l’oest s’estén la vall del Llobregat i cap al nord la depressió del Vallès-Penedès. La seva ascensió és senzilla, i en aquest cas comença a Valldoreix (Sant Cugat del Vallès-Vallès Occidental).
Es pot deixar el vehicle prop de la plaça de Joan Gassó i començar a caminar per l’avinguda de Can Montmany. Es deixen les últimes cases i en el primer encreuament cal anar a la dreta, per l’anomenat passeig del Conill. Es tracta d’un camí bastant planer que discorre més o menys paral·lel a la carretera, que cada vegada es veu més avall. Després d’un fort gir a l’esquerra la cosa canvia. Ara és un corriol que s’enfila més fort per una carena.
S’arriba a una amplia pista que cal continuar amunt. Un parell de corbes de fort angle i es pot veure un dipòsit d’aigua a la dreta. Al seu costat una petita senyal vermella permet accedir a una drecera que porta al cim del Puig Madrona, de 342 metres d’alt
El cim es troba ocupat per un vèrtex geodèsic i una torre de vigilància contra incendis forestals. En dies clars la vista es magnífica. No així el dia d’aquesta ascensió
Durant tota la pujada, especialment en el talús de la pista, s’han anat veien les característiques pissarres que es poden trobar en molts indrets del Collserola, però aquí cal fer esment de la presencia de petites taques fosques existents sobre els plans d’exfoliació de les pissarres. Es tracta de petites acumulacions generalment de cordierita (silicat de Fe, Mg i Al).
La cordierita és un mineral de nova formació quan les lutites són sotmeses a metamorfisme (certes condicions de pressió i temperatura). El resultat són aquestes pissarres, que reben el nom de pigallades. La seva gènesi hi ha que buscar-la en dos processos. Un primer anomenat metamorfisme regional, que transforma les lutites (llims o argiles) en fil·lites (les pissarres que veiem), i un segon, metamorfisme de contacte, que actua sobre les fil·lites i els hi provoca el pigallat. Aquest segon procés es deu a la intrusió d’una massa magmàtica propera que va escalfar un amplia àrea abans de refredar-se. Exemples similars es troben prop de la carretera de les Aigües i amb més intensitat pels voltants de Sant Pere Màrtir.
Com a curiositat cal esmentar l’existència d’una varietat de la cordierita que té usos en gemmologia, la iolita. Entre les seves propietats destaca la del pleocroisme (l’absorció de les radiacions de llum de diferent manera en funció de la direcció de vibració), o sigui, que sota llum natural en girar-la canvia de color. Sembla ser que aquesta característica va ser utilitzada pels víkings per orientar-se quan navegaven pel mar i les condicions meteorològiques no els deixaven veure el sol.
En principi els arqueòlegs van creure que el víkings s’orientaven fent servir l’espat d’Islàndia, una varietat de la calcita que és birefringent (doble refracció), però els últim estudis sobre aquest tema sembla que es decanten més per la cordierita ja que l’espat d’Islàndia no és troba present a Noruega, Suècia o Dinamarca, en canvi la cordierita hi és abundant. Tanmateix, quan els víkings van arribar a Islàndia ja feia un segle que navegaven per l’Atlàntic nord.
Però hi ha altres minerals amb les mateixes propietats. Investigadors de la Universitat de Budapest, utilitzant un software especial, han simulat més de mil itineraris amb les mateixes condicions climatològiques i geogràfiques d’aquella època prenent com a base diferents sólarsteinn (pedres solars), espat d’Islàndia, cordierita i turmalina. La millor precisió en l’orientació ha estat per la cordierita.
Picador a la porta principal
S’inicia la baixada del cim per la pista. En arribar al primer revolt cal estar atents a un camí que surt per la dreta en forta baixada. En pocs minuts s’arriba a l’ermita de la Salut, ja al terme del Papiol (Baix Llobregat).
La Salut presenta un edifici allargat amb una part preromànica del segle X. Compta amb amplis contraforts reforçats durant el segle XII. (més informació). L’àrea que la rodeja està ben cuidada i presenta elements de berenador.
Es deixa aquest espai en direcció sud, cap al Puig del Rossinyol. Al poc de passar-lo, en un creuament de camins cal girar a l’est. Es continua avançant entre boscos a través d’un ample camí fins que una nova bifurcació, a l’esquerra, porta fins a Valldoreix, al carrer passeig de la Guineu. Per l’esquerra s’arriba al la plaça de Joan Gassó.
Temps aproximat : Unes dues hores
Alfred Montserrat-Nebot ©
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada