Tot i que pels voltants de Caldes de Malavella ja s’havien recuperat fòssils i material arqueològic des de feia dècades, la descoberta del volcà del Camp dels Ninots a finals del segle passat va ser l’inici d’un important projecte d’investigació. Actualment un nombrós equip d’especialistes hi treballen en els àmbits de la geologia, la paleontologia, l’arqueologia i la paleobotànica. L’objectiu és conèixer la història amagada entre els sediments d’aquest volcà.
Estructura basàltica al turó de Sant Maurici, propera al Camp del Ninots, i sobre la qual s’aixeca el castell de Malavella
A Catalunya quan es parla de vulcanisme quasi tothom pensa en Olot. Una majoria estén l’àmbit a la comarca de la Garrotxa, però ja no són tants els que han sentit parlar dels volcans de la Selva o fins i tot de l’Empordà. Només cal visitar el castell d’Hostalric per veure que es va edificar sobre la part més elevada de les restes d’un volcà. Prop d’allà, a Vilobí d’Onyar, la Crosa de Sant Dalmai està considerat com el cràter més gran de la península Ibèrica, amb 1.250 m de diàmetre.
Dins de la comarca de la Selva, concretament a Caldes de Malavella, durant els últims anys ha cobrat protagonisme un altre edifici volcànic que era desconegut fins al 1999: el Camp dels Ninots, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (2015). La importància no li ve donada només per la condició de volcà, sinó per la gran quantitat de restes paleontològiques trobades al seu interior, i per la seva significació. És el que els experts anomenen un Fossil-Lagerstätte, o sigui, un jaciment paleontològic ric en fòssils excepcionalment ben conservats.
Treballs d’excavació de l’esquelet d’un tapir del Camp dels Ninots
El Camp dels Ninots es troba al sud-oest de Caldes de Malavella. És un indret un pèl elevat sobre la població, on ja des d’antic s’hi assenten diverses masies amb les seves terres de cultiu. Es tracta d’un lloc molt transitat pels habitants de la zona, especialment per la quitxalla, ja que s’hi poden recollir «ninots», petits nòduls d’òpal on, amb una mica imaginació, es poden intuir formes d’animals. Actualment el cràter del volcà és poc visible a causa de l’erosió que ha patit, però quedaria delimitat pel Veïnat de Baix, el bosc del Manco, la pineda de Can Pol, el turó de Can Tranquil i la casa Nova d’en Salom.
Ja a finals del segle xix diversos geòlegs, es van començar a interessar per la geologia dels voltants de Caldes de Malavella. El motiu principal va ser l’estudi del termalisme de la zona –a Caldes hi ha diversos balnearis– que aviat es va relacionar amb el vulcanisme.
Noms com Lluís M. Vidal, Font i Sagué, Bataller o Llopis Lladó van publicar treballs sobre el Camp dels Ninots. No fou fins al 1946 quan Solé Sabarís va fer esment dels materials volcànics que afloren pels voltants de la població. Més tard, el 1973 es van fer les primeres datacions de roques donant una antiguitat aproximada d’uns 5 milions d’anys. Posteriorment, Montserrat Vehí, va descriure per primer cop l’existència del cràter volcànic al Camp dels Ninots. Des de principis del segle xxi l’Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES, de Tarragona) cada any realitza una campanya d’excavacions paleontològiques.
EL VULCANISME DE LA SELVA
El vulcanisme de Caldes de Malavella, que forma part de la Zona Volcànica Catalana, es troba situat a la depressió de la Selva, que al seu torn forma part de la depressió Prelitoral Catalana, que va des de l’angle nord-est de la fossa tectònica del Vallès fins a l’extrem sud de la Serralada Transversal, a la Garrotxa. En un sentit ampli una fossa tectònica és un enfonsament de les roques (graben) limitades per falles normals paral·leles. Aquestes estructures tectòniques estan associades a forces extensives que aprimen l’escorça terrestre a través de les falles normals.
El vulcanisme de Caldes de Malavella, que forma part de la Zona Volcànica Catalana, es troba situat a la depressió de la Selva, que al seu torn forma part de la depressió Prelitoral Catalana, que va des de l’angle nord-est de la fossa tectònica del Vallès fins a l’extrem sud de la Serralada Transversal, a la Garrotxa. En un sentit ampli una fossa tectònica és un enfonsament de les roques (graben) limitades per falles normals paral·leles. Aquestes estructures tectòniques estan associades a forces extensives que aprimen l’escorça terrestre a través de les falles normals.
La formació d’aquesta fossa tectònica es va iniciar fa uns 23 Ma, durant el Miocè, i no es va limitar a l’àrea catalana, sinó que encara avui dia es pot seguir des dels sector més meridional de la península Ibèrica fins al mar del Nord. Aquestes falles poden ser molt profundes, fins a la base de l’escorça, i a través d’aquestes pot pujar el magma, que dona lloc al vulcanisme i a manifestacions hidrotermals. L’activitat eruptiva a la depressió de la Selva es va iniciar a finals del Miocè, fa uns 5,5 Ma, i va seguir durant el Pliocè.
El volcà del Camp dels Ninots és d’origen freatomagmàtic, o sigui, que és el resultat de la interacció entre magma i aigua, combinació altament explosiva. Això passa durant l’ascens del magma que, quan és a prop de la superfície, coincideix amb un aqüífer. L’escalfament sobtat de l’aigua provoca la seva immediata vaporització generant violentes explosions. Les diferents explosions provoquen l’ejecció de fragments de roques de mides diverses que són dispersats pels voltants del cràter i que en el cas del Camp dels Ninots van ocupar un radi d’uns 800 m.
Diferents fases de la formació del maar del Camp dels Ninots: 1) fase inicial; 2) el magma puja a través d’una falla normal, entra en contacte amb un aqüífer i es produeix una erupció freatomagmàtica; 3), 4), 5) el cràter comença a reblir de sediments i aigua; 6) l’aigua s’evapora i l’erosió continua actuant fins a l’actualitat
Aquests esclats es poden repetir diverses vegades. Entre els materials ejectats s’observen capes de productes més grollers i més fins que ajuden a entendre l’evolució del volcà. Com a resultat apareixen edificis volcànics de poca alçada, on els materials expel·lits s’han anat dipositant al seu voltant formant una mena d’anells i mantenint una disminució de la mida del gra a mesura que ens allunyem del punt d’emissió. Quan el volcà acaba la fase eruptiva aleshores l’aigua de l’aqüífer, o senzillament la de pluja, inunda el cràter originant-se el que es coneix com maar. A partir d’aquest moment comença, per una part, la fase erosiva del volcà i, per l’altra, la sedimentària, que és la causant del rebliment de sediments lacustres d’aquesta petita conca d’aigua estanyada.
ELS FÒSSILS DEL CAMP DELS NINOTS
El fòssils es troben en roques sedimentàries. Tot i que hi ha una gran varietat de restes fossilitzades pels voltants de Caldes de Malavella, els que s’han localitzat a l’interior del Camp dels Ninots corresponen a éssers vius posteriors a la formació del volcà.
El fòssils es troben en roques sedimentàries. Tot i que hi ha una gran varietat de restes fossilitzades pels voltants de Caldes de Malavella, els que s’han localitzat a l’interior del Camp dels Ninots corresponen a éssers vius posteriors a la formació del volcà.
Crani d’un Tapirus arvernensis
A finals del Miocè el clima ja havia començat a refredar-se. A l’entrar al Pliocè (5,2 Ma), els oceans Pacífic i Atlàntic estaven comunicats a la zona de l’Amèrica Central, formada per illes volcàniques. Posteriorment, fa uns 3,5 milions d’anys l’istme de l’Amèrica Central es va tancar separant els corrents marins del Pacífic i de l’Atlàntic. Aquest fet va implicar un canvi dels corrents oceànics mundials que va afectar el clima de manera global, com ara la formació del gel del pol Nord i l’inici dels cicles glacials i interglacials que s’esdevindrien durant el Plistocè.
Però abans que tinguessin lloc aquets canvis, els ecosistemes ja estaven recuperats de la crisi del Messinià (dessecació de la Mediterrània). Al Camp dels Ninots i als seus voltants les espècies, i més concretament els mamífers, van proliferar extraordinàriament, així com els boscos subtropicals i tropicals. Els carnívors estaven dominats per espècies de mides mitjanes i petites, com el felins de dents de sabre o ossos de petita talla. També s’hi trobaven tapirs i giràfids.
L’entorn plujós garantia uns cabals importants a tots els rius i torrents de la zona i donava lloc a àmplies àrees humides, cosa que afavoria l’erosió del relleu. El cràter del Camp dels Ninots s’anava omplint d’aigua i reblint de sediments (llims, argiles i sorres) a la vegada que era un punt de trobada important per a la supervivència de les diverses espècies faunístiques de la zona. La frondosa vegetació que envoltava el llac proporcionava aliment així, com també una certa protecció dels depredadors.
Però abans que tinguessin lloc aquets canvis, els ecosistemes ja estaven recuperats de la crisi del Messinià (dessecació de la Mediterrània). Al Camp dels Ninots i als seus voltants les espècies, i més concretament els mamífers, van proliferar extraordinàriament, així com els boscos subtropicals i tropicals. Els carnívors estaven dominats per espècies de mides mitjanes i petites, com el felins de dents de sabre o ossos de petita talla. També s’hi trobaven tapirs i giràfids.
L’entorn plujós garantia uns cabals importants a tots els rius i torrents de la zona i donava lloc a àmplies àrees humides, cosa que afavoria l’erosió del relleu. El cràter del Camp dels Ninots s’anava omplint d’aigua i reblint de sediments (llims, argiles i sorres) a la vegada que era un punt de trobada important per a la supervivència de les diverses espècies faunístiques de la zona. La frondosa vegetació que envoltava el llac proporcionava aliment així, com també una certa protecció dels depredadors.
Motlle de l’esquelet d’un Tapirus arverniensis, que es pot veure a l’Espai Aquae de Caldes de Malavella
UN ESTANY MORTAL
Com ja s’ha dit, el jaciment del Camp dels Ninots és extraordinari perquè no només compta amb una gran quantitat de restes fòssils, sinó també per la seva excepcional conservació i pel fet que molts dels esquelets estan en connexió anatòmica, o sigui, intactes. Generalment quan es detecten restes fòssils no és habitual trobar esquelets sencers. Els animals, quan es moren, acostumen a ser aprofitats pels carronyaires, que escampen les seves restes, o bé són arrossegats per corrents d’aigua amb una resultat similar.
Els paleontòlegs treballen amb la hipòtesi que els animals van morir sobtadament prop o dins del llac que reomplia el cràter del volcà. Això va permetre el seu ràpid enfonsament a l’aigua i el seu posterior enterrament en els sediments que l’erosió anava aportant des dels vessants. Els carronyaires no tenien temps d’actuar. La causa d’aquest ràpid final de moltes de les espècies que actualment es troben en aquest jaciment podria estar lligada a la presència d’emanacions de gasos verinosos (monòxid de carboni, metà, etc.). Quan els animals s’acostaven a beure s’intoxicaven amb aquests gasos. Alguns morien a l’instant, d’altres potser quedaven atordits, queien a l’aigua i s’ofegaven.
Com ja s’ha dit, el jaciment del Camp dels Ninots és extraordinari perquè no només compta amb una gran quantitat de restes fòssils, sinó també per la seva excepcional conservació i pel fet que molts dels esquelets estan en connexió anatòmica, o sigui, intactes. Generalment quan es detecten restes fòssils no és habitual trobar esquelets sencers. Els animals, quan es moren, acostumen a ser aprofitats pels carronyaires, que escampen les seves restes, o bé són arrossegats per corrents d’aigua amb una resultat similar.
Els paleontòlegs treballen amb la hipòtesi que els animals van morir sobtadament prop o dins del llac que reomplia el cràter del volcà. Això va permetre el seu ràpid enfonsament a l’aigua i el seu posterior enterrament en els sediments que l’erosió anava aportant des dels vessants. Els carronyaires no tenien temps d’actuar. La causa d’aquest ràpid final de moltes de les espècies que actualment es troben en aquest jaciment podria estar lligada a la presència d’emanacions de gasos verinosos (monòxid de carboni, metà, etc.). Quan els animals s’acostaven a beure s’intoxicaven amb aquests gasos. Alguns morien a l’instant, d’altres potser quedaven atordits, queien a l’aigua i s’ofegaven.
Tapir, Tapirus Indicus
Casos similars s’han donat en altres indrets més propers temporalment. Al massís Central Francès, a l’anomenada Chaine des Puys, hi ha el llac Pavin. Es tracta d’un llac format després d’una erupció freatomagmàtica fa uns 7.000 anys. Diverses cròniques dels segles x i xii, fan referència a l’abandonament sobtat d’alguns pobles propers al llac durant aquells anys. Actualment al llac Pavin hi són presents emanacions de metà, sulfur d’hidrogen i monòxid de carboni que s’escapen en forma de petites bombolles visibles en la seva superfície. En tractar-se d’un llac d’una certa profunditat de caràcter meromíctic (no hi ha intercanvi entre les aigües superficials i les més profundes) els gasos tòxics poden romandre en profunditat fins que, ja sigui per superació de la càrrega hidrostàtica o per remobilització de l’aigua per la caiguda de grans blocs de les parets del cràter, puguin sortir a la superfície. En ser més pesats que l’aire s’escampen arran de terra i afecten els éssers vius. Potser aquesta va ser la causa del despoblament d’aquest indret.
El cas més recent del qual es té notícia va succeir el 1986. El llac Nyos, un maar situat al Camerun, va expel·lir una bossa de gasos que va acabar amb la vida de 1.700 persones i diversos milers d’animals en poques hores. Tots vivien a la rodalia del llac.
El cas més recent del qual es té notícia va succeir el 1986. El llac Nyos, un maar situat al Camerun, va expel·lir una bossa de gasos que va acabar amb la vida de 1.700 persones i diversos milers d’animals en poques hores. Tots vivien a la rodalia del llac.
En el mapa es pot observar el perímetre del con volcànic (en vermell) i el cràter i llac (en blau)
Al Camp dels Ninots sembla que aquest fenomen es va repetir diverses vegades. La localització de restes fossilitzades en diferents nivells sedimentològics apunta cap aquesta possibilitat. Els treballs de sondeig han proporcionat una seqüència de sediments lacustres fins a 80 m de profunditat.
GRAN VERTEBRATS CONVERTITS EN FÒSSILS
Els centenars de fòssils que fins ara s’han trobat en aquest maar (peixos, tortugues, tritons, granotes, fulles, tiges, fruites, pol·len...) són d’una importància cabdal per determinar l’ecosistema de la zona fa uns tres milions d’anys. Entre els macrovertebrats cal destacar els tapirs, rinoceronts i bòvids.
Els fòssils més nombrosos corresponen als bòvids i pertanyen a una forma pròxima a l’origen dels Bovini (toros, bisons i búfals), essent també el primer bòvid gros d’Europa i del qual se n’han trobat poques restes al continent. Es tracta de l’espècie Alephis tigneresi, que amb un pes aproximat de 500 kg, era similar als nyus africans actuals.
Les troballes de restes de rinoceront han estat abundants. L’exemplar més ben conservat trobat al Camp dels Ninots és un individu jove, però de mida grossa, que pertany a l’espècie Sthepanorhinus jenavireti. Aquest podia arribar a pesar unes tres tones i era molt més gran que els rinoceronts actuals.
Els tapirs, que havien desaparegut del planeta a mitjans del Miocè, van tornar aparèixer a l’est d’Àsia al Pliocè i es van escampar per tot l’hemisferi nord. L’única espècie de tapir que va viure a Europa en aquella època va ser el Tapirus arvernensis, el mateix que s’ha trobat al Camp dels Ninots i que manté una certa relació amb l’actual Tapirus indicus que viu l’illa de Sumatra i la península de Malàisia.
Els centenars de fòssils que fins ara s’han trobat en aquest maar (peixos, tortugues, tritons, granotes, fulles, tiges, fruites, pol·len...) són d’una importància cabdal per determinar l’ecosistema de la zona fa uns tres milions d’anys. Entre els macrovertebrats cal destacar els tapirs, rinoceronts i bòvids.
Els fòssils més nombrosos corresponen als bòvids i pertanyen a una forma pròxima a l’origen dels Bovini (toros, bisons i búfals), essent també el primer bòvid gros d’Europa i del qual se n’han trobat poques restes al continent. Es tracta de l’espècie Alephis tigneresi, que amb un pes aproximat de 500 kg, era similar als nyus africans actuals.
Les troballes de restes de rinoceront han estat abundants. L’exemplar més ben conservat trobat al Camp dels Ninots és un individu jove, però de mida grossa, que pertany a l’espècie Sthepanorhinus jenavireti. Aquest podia arribar a pesar unes tres tones i era molt més gran que els rinoceronts actuals.
Els tapirs, que havien desaparegut del planeta a mitjans del Miocè, van tornar aparèixer a l’est d’Àsia al Pliocè i es van escampar per tot l’hemisferi nord. L’única espècie de tapir que va viure a Europa en aquella època va ser el Tapirus arvernensis, el mateix que s’ha trobat al Camp dels Ninots i que manté una certa relació amb l’actual Tapirus indicus que viu l’illa de Sumatra i la península de Malàisia.
Alephis tigneresi, un bòvid localitzat al Camp del Ninots, que es conserva a l’Espai Aquae
Una gran part del material recollit, així com explicacions sobre el vulcanisme de la zona, es pot veure a l’Espai Aquae, al castell de Caldes, situat al centre de la població, on també hi ha els laboratoris de restauració del material paleontològic. Però al Camp dels Ninots no s’hi han trobat només fòssils d’animnals. Per damunt dels nivells paleontològics, ubicats en la sedimentació lacustre pliocena, es localitza una unitat estratigràfica amb presència d’una indústria lítica (del Paleolític superior i Epipaleolític, entre 15.000-8.000 anys). Es tracta d’un període cultural caracteritzat per l’economia de subsistència basada en la caça, la recol·lecció i el comerç incipient. Tot i això, encara queda molta feina per fer.
CONÈIXER EL COR DEL VOLCÀ
Per tal de conèixer els nivells més profunds del llac que formava el maar del Camp dels Ninots, actualment reblert de sediments, es van realitzar un seguit d’actuacions. Primer, mitjançant prospeccions geofísiques, es va delimità la zona on es trobava el centre del volcà. Posteriorment es va donar pas a dos sondejos mecànics per tal de conèixer, no només les característiques dels materials que reomplien el llac, sinó també la formació i evolució de l’aparell volcànic.
Per tal de conèixer els nivells més profunds del llac que formava el maar del Camp dels Ninots, actualment reblert de sediments, es van realitzar un seguit d’actuacions. Primer, mitjançant prospeccions geofísiques, es va delimità la zona on es trobava el centre del volcà. Posteriorment es va donar pas a dos sondejos mecànics per tal de conèixer, no només les característiques dels materials que reomplien el llac, sinó també la formació i evolució de l’aparell volcànic.
Anteriors sondejos havien arribat a assolir una profunditat de 70 m. El últims van arribar a 113 i 143 m, obtenint-se noves dades sobre la composició dels sediments del llac i del diatrema¹ del volcà. Aquests sondejos han estat entubats perquè siguin operatius per a posteriors preses de mostres o dades a través de sondes.
Els sondejos han permès treure mostres de sediments de fins a més de 100 m de profunditat
El material extret ha permès conèixer la història de l’indret des de la primera explosió provocada per la interacció del magma i l’aigua i la posterior evolució de l’erosió i sedimentació fins a l’actualitat, així com del canvis climàtics i paisatgístics del continent europeu durant el Pliocè superior (3,2 Ma).
¹ Conducte cilíndric volcànic vertical o quasi vertical de l’escorça terrestre obert per l’energia explosiva del magma ric en gasos, que després de la fase explosiva pot ser omplert per una bretxa heterogènia de materials provinents de les profunditats, dels flancs o de la superfície. A la superfície, els diatremes corresponen a un cràter del tipus maar.
ITINERARI
EL CAMP DELS NINOTS I SANT MAURICI
Deixant al marge la importància geològica i paleontològica del Camp dels Ninots, dins del municipi de Caldes de Malavella també hi ha altres afloraments de materials volcànics. Potser un dels més espectaculars sigui el de Sant Maurici. Es tracta d’un turó sobre el qual s’hi havia edificat el castell de la Malavella, ara en ruïnes, i l’ermita dedicada al sant que li dona nom. Aquest relleu, de 142 m, se situa al sud de la població de Caldes de Malavella. Tot i que s’hi pot arribar en vehicle, val la pena fer el recorregut a peu.
Des de la rotonda que hi ha a l’entrada a Caldes de Malavella, on es pot deixar el cotxe, cal seguir una ruta senyalitzada que passa, primer per cal Pol i després per cal Tranquil. Darrere d’aquesta última casa hi ha un camp amb un marge on afloren bretxes i cendres volcàniques, amb alguns enclavaments granítics que assenyalen el vorell del cràter del Camp dels Ninots.
EL CAMP DELS NINOTS I SANT MAURICI
Deixant al marge la importància geològica i paleontològica del Camp dels Ninots, dins del municipi de Caldes de Malavella també hi ha altres afloraments de materials volcànics. Potser un dels més espectaculars sigui el de Sant Maurici. Es tracta d’un turó sobre el qual s’hi havia edificat el castell de la Malavella, ara en ruïnes, i l’ermita dedicada al sant que li dona nom. Aquest relleu, de 142 m, se situa al sud de la població de Caldes de Malavella. Tot i que s’hi pot arribar en vehicle, val la pena fer el recorregut a peu.
Des de la rotonda que hi ha a l’entrada a Caldes de Malavella, on es pot deixar el cotxe, cal seguir una ruta senyalitzada que passa, primer per cal Pol i després per cal Tranquil. Darrere d’aquesta última casa hi ha un camp amb un marge on afloren bretxes i cendres volcàniques, amb alguns enclavaments granítics que assenyalen el vorell del cràter del Camp dels Ninots.
Travessant l’antic cràter i llac del Camp dels Ninots
Des de cal Tranquil surt un camí que puja fins a la pista de terra que s’inicia a Caldes de Malavella i va seguint, en direcció sud, fins a diverses contrades de la zona. En aquest punt hi ha un panell informatiu sobre el Camp dels Ninots. Al seu costat, hi ha la reproducció de dos tapirs a mida natural. La ruta és ampla i baixa suaument fins a travessar el barranc Fesoler. Després d’una curta pujada cal anar a l’esquerra, i passar per cal Sant. Ens endinsem en un bosc i anem perdent alçada fins a una nova bifurcació. Tot seguit de creuar la riera de Malavella, per la dreta surt un corriol que, en pujada, desemboca en una nova pista. Cal anar a la dreta. El puig de Sant Maurici és a tocar.
Primer es troba l’ermita, ben conservada, construïda al segle xix aprofitant com a absis una antiga torre de defensa (potser del segle xii). A un costat es troba un oratori a l’aire lliure amb un altar. Darrere d’aquest oratori hi ha el vell castell, construït amb carreus de basalt.
La principal característica que dona rellevància a aquest turó són els basalts de fa uns 5 Ma. Aquests es van intruí en les granodiorites paleozoiques (±300 Ma). Així com les granodiorites s’han convertit en sauló degut a la meteorització, els basalts, molt més durs, han quedat al descobert deixant veure un important grup de columnes, de seccions pentagonals i hexagonals, característiques del refredament del basalt prop de la superfície. Aquest fenomen es coneix com disjunció columnar.
Primer es troba l’ermita, ben conservada, construïda al segle xix aprofitant com a absis una antiga torre de defensa (potser del segle xii). A un costat es troba un oratori a l’aire lliure amb un altar. Darrere d’aquest oratori hi ha el vell castell, construït amb carreus de basalt.
La principal característica que dona rellevància a aquest turó són els basalts de fa uns 5 Ma. Aquests es van intruí en les granodiorites paleozoiques (±300 Ma). Així com les granodiorites s’han convertit en sauló degut a la meteorització, els basalts, molt més durs, han quedat al descobert deixant veure un important grup de columnes, de seccions pentagonals i hexagonals, característiques del refredament del basalt prop de la superfície. Aquest fenomen es coneix com disjunció columnar.
Columnes prismàtiques de basalt de Sant Maurici
La tornada a Caldes es pot fer desfent la pista per la qual s’ha arribat a Sant Maurici, que travessa el bosc homònim i baixa fins a un encreuament. Per la dreta es creua el barranc de Can Pla i es comença a trobar l’asfalt. El camí puja fins a l’entrada de la urbanització Malavella Parc.
Girant a l’esquerra cal seguir la carretera durant uns 400 m fins a trobar, també a l’esquerra, l’entrada a un camp de cultiu (coordenades X: 483388, Y: 4630505). Es tracta d’un punt de la ruta poc evident, però com a referència a la dreta de la pista asfaltada hi ha un pal de fusta amb les marques d’un PR.
Girant a l’esquerra cal seguir la carretera durant uns 400 m fins a trobar, també a l’esquerra, l’entrada a un camp de cultiu (coordenades X: 483388, Y: 4630505). Es tracta d’un punt de la ruta poc evident, però com a referència a la dreta de la pista asfaltada hi ha un pal de fusta amb les marques d’un PR.
El bosc terapèutic de Can Fornaca, situat en el camí de Caldes de Malavella a Sant Maurici
Als pocs metres de seguir el marge dret del camp s’inicia un corriol que puja suaument fins a trobar una vella pista. Per l’esquerra es baixa fins a travessar un torrent, generalment sec. Per l’altre costat s’arriba a una clariana on hi ha bancs de fusta: és el bosc terapèutic de Can Fornaca. A la dreta de l’últim dels bancs surt un corriol que duu fins al punt on hem vist la reproducció dels tapirs, tancant el circuit. En pocs minuts entrem a Caldes de Malavella.
Mapa de l'itinerari
BIBLIOGRAFIA
Gómez de Soler, B. [et al.]. «A new key locality for the Pliocene vertebrate record of Europe: The Camp dels Ninots maar (NE Spain)». Geologica Acta 10 (2012): 1-17.
Vehí, M. [et al.]. «Un edifici volcànic inèdit a Caldes de Malavella (la Selva, Girona): el volcà del Camps dels Ninots». Quaderns de la Selva 11 (1999): 45-72.
Campeny Vall-llosera, G. / Gómez de Soler, B. (ed.). «El Camp dels Ninots. Rastres de l’evolució». Ajuntament Caldes de Malavella i Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), 2010.
Gómez de Soler, B. [et al.]. «A new key locality for the Pliocene vertebrate record of Europe: The Camp dels Ninots maar (NE Spain)». Geologica Acta 10 (2012): 1-17.
Vehí, M. [et al.]. «Un edifici volcànic inèdit a Caldes de Malavella (la Selva, Girona): el volcà del Camps dels Ninots». Quaderns de la Selva 11 (1999): 45-72.
Campeny Vall-llosera, G. / Gómez de Soler, B. (ed.). «El Camp dels Ninots. Rastres de l’evolució». Ajuntament Caldes de Malavella i Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), 2010.
NOTA:
Aquest article ha estat publicat a la revista MUNTANYA nº 938-939 (desembre 2021) editada pel Centre Excursionista de Catalunya, essent l'autor:
Alfred Montserrat-Nebot (periodista científic)
Fotografies: Alfred Montserrat, Oriol Oms
Il·lustracions: Albert Martínez
Citació bibliogràfica:
Montserrat-Nebot, A. (2021): El Camp dels Ninots, vulcanisme i paleontologia a la comarca de la Selva Muntanya 938-939. CEC. Barcelona. pp 124-133
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada