Després de la contraofensiva nazi que va representar la
batalla de les Ardenes (desembre 1944-gener 1945), els aliats van continuar
avançant cap a Alemanya. La seva prioritat es concentrava en trobar ponts per
on creuar el Rin. Els alemanys els estaven destruint amb rapidesa.
El 7 de març, el mateix dia que va caure Colònia, les forces
nord-americanes van arribar a Remagen, petita localitat situada a la riba
esquerra del Rin. Hi havien detectat un pont en peu. Sense perdre temps, la 9ª
Divisió blindada es dirigí cap allà.
El pont de Remagen, conegut oficialment com pont Ludendorff,
va ser construït al 1916 en honor del general alemany Erich Friedrich Wilhelm
Ludendorff. En la seva edificació i van participar presoners russos de la I
Guerra Mundial.
L’obra va ser dissenyada per l’arquitecte Karl Wiener i
estructuralment tenia 325 metres de llarg, per on passaven dues vies de tren i
una passarel·la per a vianants. A ambdós costats del pont s’hi van aixecar dues
torres fortificades.
Després del Tractat de Versalles (1919), les forces
franceses van ocupar el pont fins l’any 1936, quan Alemanya va remilitaritzar
Renània. Aleshores, i en previsió de futurs esdeveniments, el pont va ser
degudament minat.
Erich Friedrich Wilhelm
Ludendorff
Font: Wikipedia
Font: Wikipedia
Durant els primers dies de març de 1945 era l’únic pont que
quedava en peu per poder creuar el Rin. Els alemanys l’havien conservat per
poder evacuar les seves tropes que encara quedaven al marge esquerra del riu.
El 7 de març al matí, quan els aliats van arribar a Remagen
amb l’objectiu de conquerir el pas pel riu i establir un cap de pont al marge
dret del Rin, el Ludendorff estava defensat per membres del 12º Regiment
d’Enginyers. Al detectar a l’enemic, els alemanys van decidir volar el pont. La
mala qualitat i la poca quantitat d’explosius no va poder amb l’estructura
metàl·lica.
L’atac nord-americà va començar als voltants del migdia. Els
civils que creuaven el pont es van refugiar en el túnel del tren del costat
est, sota el turó d’Erpel.
Tot i no caure, la temptativa de fer volar el pont va
provocar un gran forat al terra, el que va impedir el pas dels tancs i d’altres
vehicles. Els soldats aliats van començar a creuar el pont a peu. L’intens foc
alemany des de les torres del costat oriental del riu va ser neutralitzar, però
el que provenia de l’interior del túnel del tren era cada cop més viu.
El sergent Alex Drabik va poder parapetar-se prop del túnel,
essent el primer nord-americà de la II Guerra Mundial en trepitjar la riba
dreta del Rin.
Per la seva part, el comandant alemany Hans Scheller, va
agafar una bicicleta i va anar a cercar un telèfon per demanar reforços, ja que
les comunicacions des del túnel estaven tallades
Pont de Remagen
Font: Wikipedia
Font: Wikipedia
Els aliats van concentra el foc sobre la boca del túnel.
Això va permetre el pas de la Companyia C cap a la població d’Erpel. Un cop
conquerit el turó del mateix nom, es van dirigir a l’entrada nord del túnel, on
es va iniciar un curt tiroteig fins que els civil que estaven
refugiats en la foscor van cridar “prou foc”. Els civils sabien que dins del
túnel hi havia diversos vagons carregats
amb munició i combustible. El perill d’explosió era imminent. Les forces
alemanyes es van rendir.
Túnel d'Erpel poc després de la rendició alemanya
Font: Wikipedia
Font: Wikipedia
Willi Bratge
Durant els dies següents, la Luftwaffe va llençar
diversos atacs per tal de destruir el pont. Fins i tot es van utilitzar les
conegudes V-2 que també queien sobre Londres. Cap d’ells va aconseguir el seu
objectiu. Finalment, el 17 de març, el pont Ludendorff es va ensorrar pel seu
propi pes, arrossegant al fons del Rin a 31 nord-americans. Milers de soldats i vehicles ja havien creuat cap a Berlin.
Amb la caiguda del pont i la inutilització de la via fèrria, acabada la guerra, el túnel d’Erpel va ser ocupat pel cultiu de xampinyons i més tard es va convertir en un centre d’estudis sísmics. Durant els últims anys ha estat tapiat i només ha estat obert en comptades ocasions, per celebrar-hi alguns concerts
Amb la caiguda del pont i la inutilització de la via fèrria, acabada la guerra, el túnel d’Erpel va ser ocupat pel cultiu de xampinyons i més tard es va convertir en un centre d’estudis sísmics. Durant els últims anys ha estat tapiat i només ha estat obert en comptades ocasions, per celebrar-hi alguns concerts
El 7 de març de 1980, l’alcalde de Remagen, Hans Peter
Kürten, va inaugurà el “Freiedensmuseum Brücke Von Remagen” (Museu de la Pau del Pont de Remagen), que
ocupa les torres del marge esquerra del Rin
Entrada al museu i restes del pont a la riba esquerra
Torres de la riba esquerra on es situa el museu
Instal·lacions del museu
Vista de les torres del marge dret del Rin i el túnel sota el turó d'Erpel
El túnel tapiat
Plaça de l'ajuntament de Remagen
Al 1969 es va estrenar el film “El pont de Remagen” (filmada
a l’antiga Txecoslovaquia) dirigit per John Guillermin i com a protagonistes
principal George Segal, Robert Vaughn i
Ben Gazzara
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada