Notes de Camp: Santa Pelaia i la mina Juanita (Figols i Alinyà

Aquest itinerari comença i acaba al coll de Boix, sobre la carretera L-401, entre els municipis d’Odèn (Solsonès) i Figols i Alinyà (Alt Urgell). Cap a ponent s’inicia una pista molt marcada que als poc minuts es bifurca. Per l’esquerra, en suau pujada, es passa al costat d’unes granges i després de deixar endarrere un dipòsit d’aigua cal fer cas de la indicació que assenyala Santa Pelaia.

Una construcció s’aixeca a l’esquerra del camí. És Can Sadoll. Als pocs metres, en una nova bifurcació, cal anar a l’esquerra. S’ha deixat el escadusser bosc pel que s’anava caminant. Ara, la falta de vegetació arbòria eixampla la visió del paisatge. De visualitzar el Solsonès i més enllà, fins als relleus de Montserrat i Sant Llorenç del Munt, es passa a veure les muntanyes de l’Alt Urgell: serres de Sant Joan, Carreu, Boumort, l’Orri, etc...i en primer terme el Cogulló de Turp.

Sant Llorenç del Munt i Montserrat, a l'horitzó

Cogulló de Turp (1.620 m.)

Serres de Sant Joan i Boumort

Coll de Voltrera

S’avança per una vella pista ara coberta per la vegetació fins arribar al coll de Voltrera. En aquest indret s’ha d’anar en compte ja que és fàcil perdre el camí. S’ha de seguir avall, perdent altitud. Aviat es troba una pista bastant empinada i aixaragallada

Al fons, Coll de Nargó

Tirant avall s’arriba a un pla. Per sota d’aquest ja es comencen a veure la resta de les escombreres de la mina Juanita. Cal continuar la pista fins a l’aparcament de Sant Pelaia, des d’on s’inicia el camí que en pocs minuts porta a l’àrea rehabilitada de la mina

Mina Juanita. Diversos aspectes de l'explotació dels lignits
La mina Juanita va estar en funcionament durant la dècada dels anys 80 del segle passat. Era una mina de carbó (lignit), explotada en part de manera subterrània i en part subaèria. El poc valor calorífic d’aquest carbó va obligar a replantejar-se la rendibilitat de l’explotació.

El carbó s’extreia entre estrats de margues i calcàries de finals del cretaci inferior (albià-cenomanià) que la complicada tectònica de la zona havia fet aflorar.

Aquest carbó té l’origen en la vegetació tropical que durant el cretaci va quedar enterrada en una zona lacustre.

S’inclou aquí la definició de carbó del Diccionari de Geologia del Dr. Riba:

“Roca carbonosa que, pel seu alt contingut en carboni (més del 50 %), serveix de combustible; gairebé sempre és negra o bruna, i està feta de detrits vegetals que han experimentat un procés metamòrfic de carbonització. Les diferències en la composició i el grau de metamorfisme (rang), a més de la quantitat d’impureses, són les característiques emprades en la classificació dels carbons anomenats húmics. Un altre grup de carbons, anomenats sapropèlics, són derivats a partir d’algues, espores i residus de plantes finament dividit.”

Stephen Greb, Kentucky Geological Survey, University of Kentucky

Classificació dels carbons

A finals dels 80 es va iniciar la rehabilitació de la zona. Actualment es conserven part de les escombreres i una entrada de mina subterrània tancada amb una reixa, així com alguns plafons explicatius. Encara es poden trobar, cada vegada menys, alguns bons exemplars de calcita cristal·litzada i pirites noduloses

Santa Pelaia

Des de la zona d’aparcament de Santa Pelaia s’arriba a la petita ermita homònima. Situada sobre un esperó de roca -calcàries bioclàstiques i oolítiques del Lias (Jurassic)- anomenat Roc de l’Ermita, aquest petit edifici d’una sola planta i absis semicircular, va ser aixecat al segle XII. En un principi era molt més petit, però va ser ampliat per donar cabuda a més fidels. Actualment està tancada. Des de l’ermita es torna al coll de Boix