4 de desembre de 2012

El volcà Arthur's Seat, peça clau de la geologia moderna



Molt a prop del centre d’Edimburg (Escòcia) s’aixeca un turó de 251 metres d’alçada conegut amb el nom de Arthur’s Seat (El seient d’Artur). Es tracta del cim principal d’una sèrie de petites elevacions que conformen la major part de Holyrood Park, un espai natural molt concorregut pel habitants de la capital escocesa.
Des del punt de vista geològic, l’Arthur Seat és el que queda d’un antic volcà paleozoic (Carbonifer), però per a la historia de la ciència que estudia la Terra i la seva evolució, aquesta muntanya actual va ser de gran importància en la discussió entre neptunistes i plutonistes durant el segle XVIII.

L’Arthur Seat, al igual que altres volcans propers (la roca sobre la que es troba el castell d’Edimburg també era un volcà), va entrar en erupció fa uns 350 milions d’anys. En aquella època tota la regió es trobava sota un mar poc profund. Les primeres fases del volcà van ser de caràcter hidro-magmàtic, o sigui, fortament explosives. Posteriorment, quan el crater va superar el nivell de l’aigua, el volcà va continuar evolucionant amb fases generalment efusives i estrombolianes

Castell d'Edimburg
Finalitzada la seva activitat, tant la lava emesa com el magma de l’interior del volcà es va anar refredant i per tant solidificant. Amb el pas del temps les forces orogèniques van inclinar lleugerament aquesta àrea, a la vegada que s’anava erosionant. Això va permetre observar afloraments de roques i poder-ne estudiar la seva historia

 Vista de la ciutat d’Edimburg des del Arthur’s Seat

 Situats sobre el neck volcànic s’observa la característica estructura prismàtica hexagonal fruit de la disjunció columnar del basalt al refredar-se
 
 Cim de l’Arthur’s Seat
Actualment es poden veure les restes del magma que es va refredar dins de la xemeneia del volcà (neck), així com l’alternança d’estrats de lava i cendres que componien les vessants d’aquest estratovolcà, però també s’observen, a la seva base, uns paquets de roques sedimentaries sobre les que es va aixecar l’edifici volcànic

Aquests sediments tenen intercalat un estrat de roques ígnies (sill) conegut com a Salisbury Crags. Això va ser utilitzat per James Hutton, considerat el pare de la geologia moderna, com una de les claus per rebatre les opinions del neptunistes, els qui basant-se amb la Bíblia deien que la terra no tenia més de 6000 anys d’antiguitat i que totes les roques havien precipitat d’un antic mar que ho cobria tot.
Hutton va demostrar, amb l’anomenada “Secció de Hutton”, que la cosa funcionava d’un altra manera. L’existència d’una intrusió de dolerita entre estrats sedimentaris, 25 milions d’anys més antics, va ser una de les probes

 Salisbury Crags
  Fotos: Sara Montserrat i Alfred Montserrat