27 de novembre de 2012

Rubió i el seu retaule (Anoia)


Rubió és un extens i poc poblat nucli de la comarca d’Anoia. Actualment, el municipi es troba espurnejat d’importants explotacions agrícoles barrejades amb restes arqueològics d’ermites i castells que demostren la prosperitat que aquestes valls i muntanyes van tenir durant els segles XI al XIV, i molt especialment sota l’empara dels senyors de Rubió. A aquests es deu la construcció de l’església de Santa Maria, edificada sobre una de més antiga, del segle XI, tant bon punt s’instal·là un castell i un grup de repobladors.
La nova església de Santa Maria de Rubió, aixecada als voltant de l’any 1300, reunia les condicions pròpies de la època. Encimbellada sobre un turó guardava un clar aspecte defensiu, formant part del recinte murallat del castell de Rubió. Però el motiu principal pel que aquest temple es mereix una visita es troba en el retaule que va pintar el “Mestre de Rubió” entorn de l’any 1380. 
A Rubió s’hi pot arribar per carretera asfaltada. Tanmateix, aquí es proposa un itinerari que s’inicia i acaba a Jorba i que permet tenir una amplia idea del relleu del municipi i conèixer altres restes històrics.

Es surt de Jorba per la pista que recorre el marge esquerra de la riera de Rubió. Fins a la petita resclosa de Jorba el camí es ample. A partir d’aquest punt es fa més estret però de molt bon caminar. Després de passar per varies àrees de descans s’arriba a una zona més poblada. És el Pla de Rubió. Seguint les indicacions del GR-7, es frega la carretera BV-1037, que puja cap al nucli on hi ha l’ajuntament i Sant Maria de Rubió. La ruta a peu va paral·lela a l’asfalt, encara que s’han allunya. Després de rodejar Ca l’Alzina s’entra a l’antic espai que ocupava el castell i l’església de Rubió

Durant el recorregut es poden observar algunes creus de terme


El temple de Santa Maria de Rubió es presenta quadrat, massís, quasi inaccessible. No hi ha dubte de la seva funció defensiva. A la teulada, envoltada per un petit mur, si poden veure unes espitlleres i uns avançaments sobre els contraforts per tal de facilitar la defensa



 L’edifici te dues portes. La que mira al nord esta decorada amb arquivoltes i capitells, trets característics d’un gòtic lleidatà incipient. L’altra porta és més petita i és la que generalment s’obra per a les visites (cal demanar la clau a l’ajuntament o al restaurant que hi ha a l’entrada del nucli habitat)


El retaule del “Mestre de Rubió” està dedicat als Goigs de la Mare de Déu. Conté set escenes de goigs i set escenes de la Passió de Jesús. Entre el cos central i el guardapols es troben representats apòstols i profetes. En el guardapols (forma de protecció del retaule), s’hi poden veure roses daurades, emblema heràldic dels Boixadors, senyors de Rubió durant el segle XIV






La predel·la original, que rematava la part inferior del retaule, es troba actualment al Museu Episcopal de Vic. En el seu lloc es va col·locar, al 1989, una reproducció obra del pintor Emili Colom. Aquí es pot veure l’original i la copia. Cal observar la diferència de colors i l’existència, a la copia, de dues noves figures sense nimbe. Són el pintor i el tècnic responsable de la restauració (foto: Josep Camp)
 Però qui era el “Mestre de Rubió”?. Encara que no es coneix el seu nom, la similituds amb d’altres retaules i pintures el situen a l’escola de Ramon Destorrens, pintor de la cort de Pere el Cerimoniós. Al “Mestre de Rubió” s’atribueixen també unes peces conservades al Museu Diocesà de Barcelona com una taula del sant diaca de Sant Vicenç dels Horts i fragments d’un retaule de la Mare de Déu, santa Oliva i sant Antoni, així com una predel·la provinent de Santpedor que es troba al Museu Episcopal de Vic
 
 
Es deixa Rubió en direcció nord. Una pista apropa al parc d’aerogeneradors. Seguint el GR-7 es passa al costat de l’explotació agrícola de el Puig. Passada la subestació elèctrica, per la dreta surt un camí que s’ha d’agafar en direcció sud, cap a la fi de la filera de grans ventiladors. Una tanca metàl·lica obliga a anar seguint un sender que puja fins al Morrocurt, petit turó de 751 metres d’alçada. Cal seguir la carena fins al Puig de Sant Miquel, sota del qual es situa el que queda de l’ermita de Sant Pere d’Ardesa. Aquesta ermita va néixer al voltant del castell d’Ardesa i el nucli de població que es va generar al seu costat. El castell ja era esmentat a finals del segle X i l’ermita de Sant Pere es va aixecar al segle XI. Actualment no te sostre però es poden observar les seves parets i l’absis decorat amb arcuacions llombardes. Després de diverses reformes, l’ermita va estar oberta al culte fins al 1936.
Sempre seguint la carena de la muntanya s’arriba a una pista asfaltada, a l’alçada de ca l’Estruc. Cal anar baixant per la pista i seguint les indicacions que porten a Jorba a través de la Costa de Puiggròs i entrant a la població per sota del castell


 
Institut Cartogràfic de Catalunya
Temps total de recorregut: 5,30 - 6 hores
Fotos: Alfred Montserrat Nebot