Al nord-est de la població bretona de Huelgoat es situa un
paisatge caracteritzat per un gran caos de blocs granítics: és el bosc de Huelgoat.
Bosc de faig i roures entre roques cobertes de molsa, escenari idoni per
llegendes i mitologia. Durant el mesos d’estiu el bosc de Huelgoat és visitat
per nombrosos turistes. Les diferents rutes estan més o menys ben senyalitzades
i es poden seguir amb facilitat. Esta englobat dins del Parc Naturel Régional d’Armorique
(Park an Arvorig, en bretó).
Si es deixa el vehicle al nucli urbà, l’itinerari es pot
començar a l’extrem est del llac, on s’inicia el riu d’Argent. Al costat mateix
de la carretera D 14, en un pont, una escala permet accedir al camí que en pocs
metres dona accés a la Grotte du Diable. Es tracta d’una sèrie de trams
d’escales metàl·liques i passarel·les que permeten progressar per entre grans
blocs fins arribar a veure el tàlveg del riu
El llac
Aspecte general del caos granític
Un altre punt interessant del recorregut es la
coneguda Roche Tremblante. Un gran bloc, de forma paral·lelepipèdica i de 137
tones, es troba recolzat de manera que una persona, exercint força en un punt
concret, el pot balancejar
Le Champignon és un altre exemple d’aquest curiós itinerari
Més allunyat del punt d’inici es troba la Grotte d’Arthus.
No és més que un espai format entre blocs i on es rememora una llegenda del
Cavallers de la Taula Rodona i la cerca del Sant Graal
Des del punt de vista geològic Huelgoat és també el nom que
rep un massís situat entre dues de les unitats geomorfològiques més
significatives de la Bretanya: l’eix format pels Monts d’Arré, al nord, i la
conca carbonífera de Châteaulin, al sud. Es tracta d’un plutó (gran massa de
granit ben circumscrita, amb contactes nets i amb una aurèola de metamorfisme
de contacte) que es va intruir al devonià superior (372-369 Ma). El
metamorfisme d’aquesta intrusió va generar importants dipòsits mineral
explotables encara avui dia.
El massís de Huelgoat esta compost per tres unitats concèntriques
de granits monzonítics (predominança de plagiòclasi sobre els feldspats
alcalins): granit de Cloître, de Huelgoat s.s., i de La Feuillée
Extret de:
http://espace-svt.ac-rennes.fr/applic/huelgoat/huelg-2.htm
Es creu que aquest magma, que va ascendí per diapirisme, es
va formar a uns 8 quilòmetres de profunditat i es va emplaçar a 4.000 metres
sota la superfície, on es va anar refredant. Aquest emplaçament va deformar els
materials paleozoics suprajacents donant lloc a un relleu antiforme. Posteriorment
l’erosió va deixar al descobert els granits
Extret de: http://an-uhelgoad.franceserv.com/granite.htm
El refredament i la posterior descompressió provocada per l’erosió va generar la
fracturació dels granits, iniciant-se els fenòmens de meteorització (hidròlisi-arenització).
Aquesta alteració es va iniciar durant el Neogen (22 Ma), quan aquest indret
estava sotmès a un clima tropical i humit. Durant el Quaternari, des del
començament del Plistocè (2,6 Ma) fins fa uns 10.000 anys, amplies zones de l’hemisferi
nord van ser cobertes pel gel. Això va provocar que els materials menys
grollers producte de la meteorització fossin arrossegats per l’aigua dels
períodes de desglaç, quedant aïllats els grans blocs que actualment es poden
observar
Alfred Montserrat Nebot ©
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada