Encimbellada dalt d’un monòlit de roca calcària la
petita església de Sant Urbà es tot el que queda sencer de l’antic poble de
Montclús.
Situat a la comarca de la Noguera, i més concretament en el
municipi de les Avellanes i Santa Linya, aquest indret es troba despoblat des
del segle XIV, data en que un fort terratrèmol de grau 7 en la escala MSK i amb
epicentre a la Ribagorça, va provocar un
gran esllavissament ocasionant la destrucció de la majoria dels precaris
habitacles que encara estaven ocupats
El que queda del castell
La construcció en aquest indret d’un nucli habitat,
segurament durant el segle X, va ser deguda a les especials condicions que
oferia el terreny que el feien apte per a ser defensat amb una certa facilitat
Fa uns 20.000 anys, els efectes de la darrera glaciació va
provocar una forta erosió dels barrancs i rius de la zona pirenaica i
sud-pirenaica. Les anomenades calcàries de Montclús (Maastrichtià), sobre les
que més tard s’assentaria el poble, van quedar amb un inestable equilibri. Es
suposa que un terratrèmol va ser el causant d’una forta esllavissada del tipus
translacional que va fer moure una part d’aquestes calcàries en direcció a la
vall del Noguera Pallaresa.
La morfologia resultant: un paisatge trencat, esmicolat, caòtic,
amb alts monòlits de pedra separats per esquerdes més o menys amples i
profundes, va ser considerat el lloc ideal per a construir-hi un castell i
algunes torres de defensa. Tot això envoltat per habitatges i una petita
església, la de Sant Urbà. S’ha de tenir en compte que en aquella època eren
freqüents les topades amb els àrabs
Acabada la confrontació amb els musulmans, el castell
va ser abandonat i el lloc de Montclús va entrar en decadència. Segurament, per
això, quan el 3 de març de 1373, quan va tenir lloc l’últim terratrèmol
important, el que va destruir la majoria de cases, al poble ja hi devia quedar
molt poca gent.
Aquest terratrèmol també va originà el desplaçament de gran
blocs de calcària en direcció al barranc de Montclús. Aquest mecanisme va estar
condicionat per:
* L’existència d’un nivell d’argiles situat a la base de les
calcàries de Montclús que va facilitar el lliscament
* L’elevat grau d’estratificació i de fracturació d’aquestes
calcàries (molt diaclasades)
* Important cabussament de les calcàries cap al nord, direcció
principal de lliscament, o sigui, cap a la zona que estava lliure de materials degut
a l’erosió del barranc de Montclús
Institut Cartogràfic de Catalunya
Esquema dels dos esllavissaments. En groc el de fa 20.000 anys. En vermell el de 1373
Esquema d'abans i després de l'esllavissada de 1373
Mapa geològic. IGC
Actualment s’arriba a Montclús seguint una pista en bon
estat que surt de Santa Linya. Uns panels informatius ubicats a la part
superior de les calcàries de Montclús, donen la benvinguda al visitant
Per unes escales es baixa fins al peu dels monòlits. Des de
la seva part més baixa, s’ha de seguir un camí a la dreta que porta a
l’anomenada Cova de Sant Urbà. Dins de la cavitat es pot veure clarament el
desplaçament de les calcàries. Les diàclasis han afavorit aquests moviments,
molt més evidents a la seva part inferior
Poc abans d’arribar a la cova es veu l’acció de la
vegetació sobre la roca. Les arrels penetren per les esquerdes a la recerca de
la humitat que s’emmagatzema a les argiles sobre les que es recolzen les
calcàries de Montclús
Per a més informació sobre la història de Montclús i els
seus esdeveniments geològics vegeu: “Montclús. Misteriós naixement i
desaparició d’un poble” de J. Rosell, R. Linares, F. Fité, C. Roqué, C,
Llompart i M. Losantos. Col·lecció: El llenguatge de les pedres. IGC 2010
Text i fotos: A. Montserrat i M.Vázquez ©
1 comentari:
Molt bon article, gracies per compartir!
Publica un comentari a l'entrada