L’Estany de Canet-Sant Nazari (Rosselló)

Al litoral del Rosselló, actualment hi ha dos llacunes importants, la de Salses-Leucate, al nord de l’Aglí, i la de Canet-Sant Nazari, al sud de la Tet. Són les restes d’un complex de llacunes i aiguamolls molt més ampli que s’estenia pel sud-est de França durant l’Holocè.

Una de les característiques de l’estany de Canet-Sant Nazari és que es troba en una fase evolutiva molt avançada i en un espai de temps relativament curt pot desaparèixer. Les causes: l’aïllament cada vegada més marcat de l’influencia marina i les aportacions de sediments d’una conca hidrogràfica de més de 260 km². Actualment l’aigua de la llacuna ocupa uns 4,8 km², i la seva profunditat rarament sobrepassa el metre

La llacuna de Canet-Sant Nazari  esta considerada com un estany d’origen sedimentari marí que ha anat evolucionant des dels últims episodis de la transgressió flandriana (augment del nivell del Mediterrani després de l’última glaciació) i tenint en compte el desenvolupament del litoral en una zona micromareal (rang de les marees 0-2 m)

 L'estany de Canet-Sant Nazari. Al fons el Canigó

La tramuntana remou els sediments

 Actualment la llacuna es troba separada del mar per un cordó litoral on els sediments han estat aportats, principalment, per corrents de deriva al llarg de la costa, encara que també cal tenir en compte la influencia exercida per l’aportació de sediments fluvials i l’onatge provocat pel vent i les tempestes

Barraques de pescadors

El grau actual

Aquest cordó litoral havia tingut tres canals que permetien la comunicació de les aigües de la llacuna amb el mar. Dos d’ells van ser tapats quan la construcció de la carretera D 81 A. Ara només queda un grau (canal), molt modificat per l’acció entropitzant, que uneix el llac de Canet-Sant Nazari amb el mar, amb el contratemps de que durant moltes èpoques de l’any esta tancat. Una passera de blocs i ciment actua a manera de dic, dificultant el pas de l’aigua en ambdós sentits. Només hi ha una certa circulació d’importància en els moments en que l’aigua pot passar per damunt de la passera. Aquest dic, construït per intentar mantenir un cert nivell hídric en el llac, és un dels factors que juga a favor de que els sediments fluvials que arriben a la llacuna no es puguin evacuar cap al mar i la conca s’estigui reblint

 

La passera que impedeix la lliure circulació de les aigües entre la llacuna i el mar

La tramuntana afavoreix l’evacuació dels sediments cap al mar

Estudis recents han demostrat que aquest reompliment de la conca del llac de Canet-Sant Nazari va començar fa uns 5000 anys, quant tot l’ambient estava sotmès a una dinàmica exclusivament marina. La formació del cordó litoral va tenir lloc fa uns 3000 anys. Durant aquest tres mil·lennis, els rius que desemboquen a la llacuna de Canet-Sant Nazari,- la Llobera, la Fossella, l’Agulla de Mar i, el més important, el Reart – no han parat d’abocar-hi sediments.

Per alguns autors la presencia de llacunes litorals ha d’ésser considerada com un fenomen o efecte efímer que forma part d’un procés més general de progradació de la costa amb un nivell del mar estabilitzat
Fotos: Alfred Montserrat Nebot ©