Notes de Camp: Les extincions de Zumaia (Gipuzkoa-País Basc). El límit K/Pg i d'altres

Els dinosaures tornen a estar de moda. L’estrena d’una altra producció de cinema dedicada al món d’aquest animals ha provocat un fenomen repetit en anteriors ocasions. Ja sabem que tots aquest films estan molt allunyats de la realitat. La possibilitat de “crear” qualsevol forma de vida està molt lluny de les expectatives de la ciència, actual i encara més passada. Tot i això la idea de “ressuscitar” morts o insuflar vida a un ninot sempre a seduït al esser humà, i a la literatura hi poden trobar molts exemples, des de l’antiga llegenda jueva del Golem, posada per escrit per Gustav Meyrink i portada al cinema per Paul Wegener al 1920, fins als incomptables relats i versions basades en el mite de Frankenstein de Mary Shelley. Però la realitat es més austera, potser per això els científics més que dedicar-se a tornar la vida als dinosaures s’han aplicat a conèixer les causes de la seva desaparició, que va anar acompanyada de la extinció del 70% de les espècies vives de la Terra.

La historia del planeta Terra compta amb varies extincions. La que ens ocupa va passar fa 66 milions d’anys, quan un gran meteorit va impactar a la zona de l’actual golf de Mèxic, assenyalant la fi del Cretaci i l’inici del Paleogen (límit K/Pg, anteriorment K/T). Les conseqüències d’aquest impacte sobre la vida al planeta només són comparables a la gran extinció de finals de Permià.

Aquesta hipòtesi, la del meteorit, és la més acceptada, especialment des de que al 1978 un equip de la Universitat de Berkeley dirigit pel físic Luis Álvarez, va detectar entre altres coses, en uns sediments de finals de Cretaci, una sobtada concentració d’iridi, element molt poc present a la Terra i abundant en el cossos que cauen de l’espai.

Des d’aleshores aquesta “anomalia de l’iridi”, com es va anomenar, ha estat localitzada en nombrosos punts arreu del món tant en sediments marins com continentals, i sempre associada a una capa d’argila ubicada al sostre del cretaci. Amb els anys, aquesta capa ha estat la més analitzada del planeta, trobant-hi esfèrules d’impacte similars a les estudiades en d’altres craters produïts per caigudes de meteorits, així com d’altres peculiaritats.

Sobre la seqüencia dels esdeveniments que van generar l’extinció de una gran part de la vida sobre la Terra fa 66 milions d’anys consulteu aquí.

Un dels punts on es pot observar, i tocar, el límit K/Pg, és a la rasa mareal de Zumaia (Gipuzkoa). Aquest tros de la costa basca, especialment entre les localitats de Deba i Zumaia esta considerat com un dels millors exemples de roques sedimentaries de fons marí profund – flysch- que es coneixen a nivell mundial

Aquesta seqüència ininterrompuda d’estrats abraça un període de 60 milions d’anys que va des del Cretaci inferior fins a l’Eocè, i en ella s’hi poden observar quatre límits que corresponent a quatre extincions, més o menys importants, que van afectar el planeta Terra. De més antic a més nou aquests límits són:

- Límit K-Pg o Cretaci-Terciari (66 Ma)

- Límit Danià-Selandià (61 Ma)

- Límit Selandià-Thanetià (59 Ma)

- Límit Paleocè-Eocè (56 Ma)

Es dona el cas que els quatre límits esmentat es localitzen prop de Zumaia (tres d’ells a la platja de Itzurun) i dos d’ells estan considerats com estratotips, o sigui, una successió concreta d'estrats que serveixen de patró per a la definició d'una unitat estratigràfica o d'un límit estratigràfic. Aquests estratotips són reconeguts internacionalment.

Tots aquests estrats es van sedimentar horitzontalment sobre un fons marí i a una profunditat entre 2000 i 5000 metres. Actualment s’observen amb una inclinació d’entre 40 i 60º cap al nord-est, localitzant-se les roques més antigues a Deba i les més modernes a Zumaia. Aquest aixecament de les capes es deu a l’orogènesi alpina

Quant la marea esta baixa queda al descobert la rasa mareal. Una plataforma d’erosió provocada per l’acció de les onades

Des de Algorri, unes escales permeten accedir a la rasa mareal i acostar-se al límit K/Pg

El límit K/Pg es troba on hi ha la persona, sota la Punta de Aitzgorri

Tocant el límit K/Pg

L’alternança d’estrats de calcaria i marga com els de la fotografia posen de manifest una successió litològica que ha estat ben estudiada i relacionada amb els cicles de Milankovich

Platja de Itzurun des de Punta Aitzgorri

Sota l’església de San Telmo es situa el contacte entre el Danià i el Selandià. Una mica més a l’est hi ha el del Selandià amb el Tanetià

Efectes de la tectònica sota l'església de San Telmo

La rasa mareal de Itzurun des de San Telmo. A l'esquerra Punta Aitzgorri

Contacte entre el Paleocè i l'Eocè sobre la platja de Itzurun

Entre la platja de Itzurun i la Punta Marianton el flysch de l'eocè es caracteritza per turbidites gresoses entre les que es fàcil observar estructures “convolute”, pròpies d’escapaments de fluids