Socotra. L'illa de la sang del drac

 

 

Hom creu que l’illa de Socotra és el cau on s’amaga Roc, l’ocell gegant de la mitologia persa i àrab, que apareix a la col·lecció de contes de Les mil i una nits, en les aventures de Simbad el mariner. Tanmateix, aquesta terra també és famosa pels seus poderosos mags i nigromants, segons reconta Marco Polo en els seus viatges. Moltes són les llegendes que encara s’expliquen avui dia d’aquesta illa, temuda durant segles pels mariners que navegaven pel golf d’Aden, en el punt on s’obre cap a la mar d’Aràbia, per por de naufragar. Però, de fet, des de ben antic ha sigut un punt clau per al comerç d’encens, de mirra i de la preuada sang de drago, una resina vermella que antigament s’havia usat per guarir les ferides dels gladiadors romans.

El bosc de Firmihin, amb els opulents dragos, els longeus arbres del gènere Dracaena

Socotra és un arxipèlag format per quatre illes i algunes roques. Les úniques que estan habitades són Abd al-Kuri, amb un parell de centenars de persones, i la més gran del conjunt, Socotra, amb uns 45.000 habitants. Més de la meitat viuen a la capital, Hadibu. La resta d’illes, Samhah i Darsa, conegudes com les Germanes, estan desertes. Encara que administrativament Socotra pertany al Iemen, el seu aïllament mediambiental del continent, a uns 400 km de la costa, li ha atorgat unes especials característiques per les quals el 2008 va ser declarada Patrimoni Natural de la Humanitat per la UNESCO.

Val a dir que la biodiversitat té una importància de primer ordre, amb una fauna i flora excepcionals. Cal destacar que el 37 % de les espècies vegetals, el 90 % dels rèptils i el 95 % dels cargols terrestres són endèmics d’aquesta illa. També són importants els ocells terrestres i marins, molts dels quals, que es reprodueixen a l’illa, estan en perill d’extinció. Degut a tot això, a vegades aquest arxipèlag també és conegut com les Galápagos de l’oceà Índic.

Socotra té una llengua pròpia, el socotrià, que pertany al grup de llengües sud-aràbigues modernes de la branca meridional del semític occidental. Actualment es troba en perill sever de desaparèixer per la pressió de l’àrab. La població de l’illa és una barreja d’àrabs, somalis, indis i descendents d’esclaus. No és en va que aquesta terra ha estat visitada des d’antic per nombrosos mercaders, pirates, conqueridors i evangelitzadors, que han deixat la seva empremta en la població actual. Quant al nom de l’illa, sembla que podria derivar del sànscrit Dvida Sukhadara, que voldria dir ‘illa de la felicitat’. Diuen que és una illa màgica, segurament pels vents forts que fuetegen la costa impedint la sortida dels vaixells, atiats pels poders nigromàntics socotris; però si per sort aconseguien sortir-ne, acabaven naufragant. Fins i tot hi ha relats que descriuen Socotra com una illa fantasma, a causa dels núvols que gairebé sempre l’envolten i que moltes vegades fa que desaparegui de la vista dels mariners. És per això que molts navegants no volien atracar a les costes de Socotra. Altres llegendes conten la història d’una gran serp que vivia en una cova i que devorava a tothom que hi anava a buscar aigua. No cal dir que tot plegat ha contribuït a generar un ambient misteriós al voltant d’aquesta illa.

 La petita població de Qalansiyah, situada a la costa oest de l'illa de Socotra 

¿QUÈ CAL SABER ABANS DE FER EL VIATGE?

Avui dia, viatjar a Socotra és possible, tot i que és una mica complicat. S’ha de dir que l’aeroport es va inaugurar el 1999 i que els visats turístics, encara que de manera intermitent, atesa la situació política del país, es concedeixen des de finals de la segona dècada d’aquest segle. En primer lloc, la quantitat de gent que arriba a l’illa està condicionada per la gestió del visat i pel nombre de places que permeten els vols que arriben a Hadibu. L’actual situació política del Iemen, incerta i complicada, fa que els vols fins a l’illa a vegades s’hagin de gestionar a través dels Emirats Àrabs Units o de l’Aràbia Saudí, depenent de qui controli el territori de l’antic Iemen del Sud en cada moment.

Val a dir que no és un viatge per al turisme convencional. La total falta d’infraestructures turístiques obliga a fer els desplaçaments per pistes de sorra o terra en mal estat, i passar les nits en àrees d’acampada, moltes vegades sense equipaments sanitaris o molt precaris. Quant al menjar, hi ha el que es troba, sense possibilitat de triar. En tot cas, s’ha d’agrair la bona voluntat dels membres de suport del viatge que cada dia compren i condimenten la vianda. La falta d’electrificació de gran part de l’illa fa que sigui necessari disposar de bateries de recanvi per a càmeres i telèfons intel·ligents. Fins fa ben poc, la cobertura wifi era molt complicada fora de la capital, però actualment es pot utilitzar Starlink, el servei d’internet satel·litari.

Socotra té dues ciutats principals. Hadibu, la capital, és una ciutat d’uns 35.000 habitants situada a la costa nord. Compta amb algunes curtes i àmplies avingudes d’entrada i tot un conjunt de carrers recargolats, polsegosos i plens de brutícia, amb habitatges sense acabar, cosa que desanima el passeig entre les nombroses botigues que ofereixen els més variats productes, mentre les cabres deambulen entre les escombraries. A la costa oest hi ha Qalansiyah, una petita població d’uns 4.000 habitants, que viuen bàsicament de la pesca i del lloguer de les barques per portar els pocs turistes que hi arriben fins a les platges de Shu’ab, a unes dues hores de navegació. La resta de la població de l’illa viu dispersa entre petits llogarets escampats per la costa i la muntanya, sobrevivint amb una economia de subsistència basada en la cria d’animals, el cultiu de dàtils i tabac i la fabricació de mantega. És tracta d’una població rural pobra, però sense casos de malnutrició. La gent és amable i ofereixen el que tenen sense esperar res a canvi.

UNA MICA D’HISTÒRIA

Per aquesta illa han passat grecs, indis, àrabs, egipcis, romans, palmirens... La seva situació al mig el golf d’Aden és immillorable per acostar-s’hi a buscar aigua o recollir encens o sang de drago. Socotra també fou recer de pirates fins al segle x i sembla que va ser cristianitzada al segle I per sant Tomàs. A primers del segle xvi, el portuguès Alfonso de Albuquerque va conquerir l’illa durant uns pocs anys. Posteriorment va passar a dependre de diferents dirigents àrabs. A partir del segle xix la història de Socotra va lligada a la del Protectorat d’Aden, d’influència britànica. Durant aquests últims 200 anys l’evolució política de la zona ha estat complicada: britànics, iemenites del nord i del sud —aquests últims d’influència soviètica—, senyors de la guerra, i actualment ingerències dels Emirats Àrabs Units, d’Iran i de l’Aràbia Saudí que donen suport a diferents faccions armades del Iemen continental han desembocat en l’actual situació d’inestabilitat política i de guerra, especialment a l’àrea continental del Iemen.

Durant l'època d'nfluència soviètica, la costa de Socotra es va omplir de tanc T-34 de la Segona Guerra Mundial. Actualmenttots son inservibles

LA SINGULAR GEOLOGIA DE L’ARXIPÈLAG DE SOCOTRA

Si hom mira un mapa observarà que l’arxipèlag de Socotra és una prolongació de l’anomenada Banya d’Àfrica o cap Guardafui, a Somàlia, on acaba el golf d’Aden i comença la mar d’Aràbia.

Estructuralment forma part de la placa somali, una placa tectònica de la litosfera de fa uns 35 Ma, quan el plomall mantèl·lic (ascens de magma) d’Afar va crear un límit de placa divergent que va dividir l’antic escut arabonubià en les plaques àrab i somali. Això va donar lloc al golf d’Aden. En l’actualitat aquestes dues plaques se separen a raó de 18 mm/any i durant els últims 10 Ma l’illa ha estat sotmesa a un aixecament tectònic.

Des del punt de vista geològic, Socotra està coberta en la seva major part per una capa de calcàries mesozoiques i terciàries que arriben fins als 700 m de potència. Aquestes capes formen un altiplà ondulant, irregular, i en part fallat per blocs, que oscil·la entre els 300 i els 900 m d’altitud. Tot això se superposa a un sòcol de roques ígnies i metamòrfiques molt més antic (900-600 Ma) que aflora en tres zones principals d’aixecament estructural. Aquestes són les zones de plana i vall costaneres, que s’estenen terra endins des de Ra’s Shu’ab i Qalansiyah a la costa oest i a l’espectacular serralada de Haggier, que s’eleva fins a pics de poc més de 1.500 m, màxima altitud de l’illa, formant una mena de columna vertebral central de Socotra. L’illa és travessada per un important sistema de fractures que va de nord-est a sud-oest, dividint Socotra en dues zones morfològiques i estructurals que delimiten la conca hidrogràfica de Shu’ab i Qalansiyah, on es poden veure els materials del sòcol al fons de la vall perfectament emmarcats per altes parets de calcàries més modernes.

Al marge d’una xarxa hídrica, que es dirigeix cap a l’oest, la resta del drenatge important de l’illa flueix cap al nord travessant la plana costanera entre Muri i Eriosh. Al sud de l’illa hi ha alguns petits cursos d’aigua temporals que abans d’arribar al mar creuen la plana d’al·luvions i grava que ocupa gran part de la costa sud. L’altiplà calcari presenta característiques càrstiques. La diversitat de formes exocàrstiques (dolines, rasclers i alguns petits camps de terra rossa) fa suposar l’existència de corrents d’aigua subterrània, pretèrites o actuals. Això explica el desenvolupament de cavitats de certa importància.

 

 

 

  

LA LLACUNA DE DETWAH

Malgrat que Socotra es troba al cinturó monsònic pluvial, val a dir que bàsicament són les muntanyes Haggier les que atreuen les precipitacions. Això motiva que molts dels petits rierols del nord de l’illa finalitzin en llacunes més o menys àmplies i de poca profunditat d’aigua salobre separades del mar per una barra de sorra construïda en precari equilibri entre els vents, corrents marins i els sediments que arrosseguen aquests cursos d’aigua. Aquestes acumulacions d’aigua dolça o salada reben el nom tècnic de lagoon i generalment tenen una o més connexions amb el mar obert.

Al nord-oest de Socotra, prop de Qalansiyah, es troba la llacuna (o lagoon) de Detwah, la més important de l’illa. Es tracta d’una àrea protegida, de 580 ha, l’única que compta amb la categoria de lloc Ramsar en tot el territori del Iemen. Aquest es l’únic lloc de l’illa on s’han localitzat dos tipus de rajades en perill d’extinció: Himantura uarnak i Taeniura lymma. Tanmateix, la llacuna de Detwah és una important zona de descans i alimentació d’ocells aquàtics i d’espècies hivernants. L’aufrany comú (Neophron percnopterus) i el corb marí de Socotra (Phalacrocorax nigrogularis), també en situació vulnerable, aprofiten aquest espai per reproduir-se.

Entre la flora habitual d’aquesta zona, endèmica de l’illa, trobem el Croton socotranus, un arbust que s’estén per sota dels 700 m d’altitud, i la Jatropha unicostata, planta fanerògama de la família de les euforbiàcies. Mereix una menció especial l’Adenium obesum socotranum, molt estès per aquest territori. Aquí, com en altres espais de l’illa, es troben nombrosos exemplars de  Dendrosicyos socotrana, cucurbitàcia endèmica de Socotra, l’única espècie d’aquesta família que creix com un arbre; té forma d’ampolla, de la qual surten algunes branques que contenen les fulles. Segons el especialistes sembla que fa més d’un segle també era present a Djibouti, a l’Àfrica continental, però actualment només es pot veure a Socotra. Fou descrita per primera vegada pel botànic escocès Issac Bayley Balfour a finals del segle xix. Creix en terrenys secs i rarament per sobre dels 600 m d’altitud. Actualment està en perill d’extinció atès que, en èpoques de sequera, de l’interior de la planta s’extreu una polpa que serveix per alimentar el bestiar.

L'aufrany, un ocell carronyaire que pot assolir els 150 cm d'envergadura, es reprodueix a la llacuna de Detwah 

LLOC RAMSAR

L’any 1971, la UNESCO, va establir la Convenció de Ramsar. Es tracta d’un tractat internacional per la conservació del llocs humits i l’ús racional i sostenible dels seus recursos. Va ser el primer tractat internacional en matèria ambiental dedicat a un ecosistema específic, les zones humides.  Bàsicament està enfocat en la identificació de zones humides que facilitin l’hàbitat dels ocells aquàtics. Tanmateix, aquests llocs tenen funcions clau per a la biodiversitat i l’equilibri ecològic. Actualment hi ha més de 2.500 llocs Ramsar distribuïts en 173 països. Catalunya té quatre llocs Ramsar: els aiguamolls de l’Empordà, el delta de l’Ebre, el llac de Banyoles i el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

ISAAC BAYLEY BALFOUR

Isaac Bayley Balfour va ser un important botànic escocès que va estudiar i descriure per primera vegada moltes de les varietats endèmiques de l’illa de Socotra. Va néixer a Edinburg el 1853 on es va graduar en ciències naturals. Un any més tard va participar en una expedició a l’illa de Rodríguez (oceà Índic), on va investigar la flora local. Gràcies a aquests treballs va obtenir el títol de doctor. Després de passar per les universitats de Würzburg i Estrasburg va retornar a Escòcia, on va ser nomenat catedràtic de botànica a Glasgow. El 1880 va dirigir una expedició a Socotra on va tenir l’oportunitat d’estudiar i donar a conèixer la flora d’aquesta illa. Més endavant va ser un dels fundadors de la prestigiosa revista Annals of Botany, que encara es publica actualment. El 1922 fou nomenat Regius Keeper of Royal Botanic Garden d’Edinburg, un organisme públic que el seu pare també havia dirigit i que ell va dotar amb noves instal·lacions i laboratoris. Va morir a Haslemere (Regne Unit) el 1922.

 

 

Isaac Bayley Balfour  

LES DUNES RAMPANTS D’ARCHER

Prop de Ra’s Momi, a la zona més oriental de l’illa de Socotra, s’aixequen les dunes rampants d’Archer. Es tracta d’acumulacions de sorra que els vents monsònics han anat empenyent en direcció a la muntanya, on s’han creat uns dipòsits d’uns quants centenars de metres d’alçària que semblen voler remuntar els cingles calcaris, i d’aquí el nom de rampants. La blancor d’aquesta sorra, deguda a un elevat percentatge de corall blanc, destaca sobre les calcàries grises circumdants, que s’eleven verticals com a contraforts de l’altiplà central.

Aquest tipus de dunes creixen de manera ascendent sobre un pendent previ. En general es desenvolupen en àrees de costa o desèrti-ques, on el vent aixeca els grans de sorra i els transporta cap a la cara protegida dels vents (sotavent), creant dipòsits amb una estructura interna de capes inclinades. L’estudi d’aquestes capes permeten conèixer la força i la direcció del vent, i per tant reconstruir l’evolució de la duna. Quan les dunes es fossilitzen formen roques sedimentàries (gresos) que mantenen aquesta estructura interna. Això permet estudis paleoclimàtics.

L’ALTIPLÀ DE DIKSAM

L’altiplà de Diksam s’estén a una altitud mitjana de 700 m sobre el nivell del mar, al sud-oest de les muntanyes Haggier. Es troba travessat per l’uadi de Dirhur, un profund engorjat que cal creuar per accedir al bosc de Firmihin, on es troba la Dracaena cinnabari, una espècie de planta del gènere Dracaena, coneguda popularment com arbre de la sang de drago de Socotra, definitivament l’espècie vegetal més famosa de l’illa. Els socotris no són gens partidaris de travessar aquest engorgat de nit, perquè diuen que a l’indret, a aquelles hores, s’hi passegen unes joves bellíssimes i misterioses, que atreuen irresistiblement els homes i se’ls enduen per sempre més. Una llegenda equivalent de les conegudes dones d’aigua del nostre país.

La Dracaena cinnabari és una espècie endèmica de Socotra que produeix una resina de color vermell fosc usada des de fa segles com a oficinal: estimulant, abortiu, astringent, carminatiu, coagulant sanguini; fins i tot com a colorant. La primera descripció científica la va fer al botànic Isaac Bayley Balfour l’any 1882. Aquesta planta es considera relicte dels boscos subtropicals de laurisilva del Miocè/Pliocè, amb un rang altitudinal que va de 350 a 1.400 m; la seva temperatura ideal és entre els 20 i 28ºC, i la precipitació anual oscil·la entre 200 i 550 mm. De tota manera, la distribució actual està relacionada amb tres factors: l’índex d’humitat, la  temperatura mitjana i el pendent. Segons això, aquesta Dracaena només ocupa el 5% del seu habitat potencial, però atès l’augment de l’aridesa prevista, hom creu que cap al 2080 aquesta àrea es veurà reduïda a quasi la meitat. Un estudi recent ha situat l’edat mitjana d’aquestes plantes en 300 anys, amb alguns exemplars que superen els 500.

Per altra banda, des de fa uns anys, l’abundància de cabres a l’illa de Socotra ha obligat a la creació d’àrees protegides perquè aquests animals no es mengin les fulles de l’arbre de la sang de drago quan són joves, que tenen poca alçària. Quan la planta creix, les cabres ja no poden arribar a les fulles. No obstant això, els fruits, que contenen les llavors, se les cruspeixen alguns ocells.

 

L'arbre ampolla, endèmic de Socotra, actualment és una planta en perill d'extinció 

LA ZONA PROTEGIDA DE HOMHIL

La zona de Homhil és un espai natural protegit, que compta amb suport econòmic del regne  de l’Aràbia Saudí, que malda per la conservació de diverses espècies d’arbres i plantes en perill de desaparèixer. Situada sobre un altiplà calcari, a la part nord-oriental de l’illa, s’hi arriba a través d’una de les pitjors carreteres del país: una pista plena de sots i pedres que discorre per forts pendents entre valls profundes. Tot i així, el paisatge és espectacular.

Al planell de Homhil hi ha una petita infraestructura per acampar, situada en un coll on sempre bufa el vent i on en ocasions és difícil plantar la tenda sense ajuda; també és el punt d’inici d’un itinerari a peu, d’unes dues hores, que permet baixar fins a la costa. Aquest recorregut s’inicia seguint el curs d’un petit torrent que comença al mateix coll i que es va eixamplant en direcció nord-est a mesura que es perd altitud. Si el dia és calorós, com acostuma a ser-ho, cal aprofitar que a mitja baixada l’aigua s’entolla formant una mena de piscina natural desbordant que els locals anomenant infinity pool, la piscina infinita. És perfecta per prendre un bany abans de continuar el descens. La resta de camí, que s’ha d’anar a buscar per sobre d’aquesta bassa d’aigua, discorre per un estret corriol entre una vegetació d’arbustos i amb poca protecció solar. Finalment s’arriba al pla on caldrà continuar fins a la carretera de la costa.

L'erosió ha format una piscina natural a mig camí en el recorregut entre Homhil i la costa

L’ENGORJAT DEL UADI KALYSAN

El uadi Kalysan és un indret situat al fons d’una àmplia vall que s’obre al costat oriental de la costa sud, allà on la carretera de sorra que circula per la platja de Daira s’acaba i s’enfila de valent pel vessant dret de la vall. L’accés a l’engorjat es troba en una tancada corba a l’esquerra, on s’inicia un estret corriol en baixada, que en poc més de mitja hora porta fins al tàlveg del riu. Cal comentar que la part final del uadi Kalysan, o sigui abans de desembocar al mar, durant certes èpoques de l’any, es troba totalment seca. Segurament en època de sequera l’aigua circula a un nivell més baix, pel subalvi.

En arribar al llit del riu les calcàries blanques del fons de la vall que l’erosió ha deixat al descobert, envolten les aigües del torrent que aquí tenen una tonalitat verdosa i formen unes grans cadolles ideals per al bany. Sobre les calcàries blanques destaquen unes altres de fosques que suporten diversos exemplars d’algunes de les espècies vegetals endèmiques de Socotra. Totes aquestes calcàries estan altament carstificades i contenen àmplies zones ocupades per rasclers, erforacions i altres formes exocàrstiques.

 Carretera que des de Daira, al sud, travessa l'illa pel uadi Kalysan

 

Contrast entre les calcàries fosques i clares de l'engorjat del uadi Kalysan

RECERQUES ESPELEOLÒGIQUES

Els coneixements espeleològics actuals de Socotra es poden resumir amb els resultats obtinguts pel Socotra Karst Project, que des de l’any 2000 ha realitzat diverses expedicions a l’illa. És un projecte interdisciplinari format per espeleòlegs i arqueòlegs belgues, amb la col·laboració d’experts iemenites i d’altres nacionalitats.

Durant diverses estades a Socotra, aquest equip ha explorat gairebé una cinquantena de cavitats, amb un recorregut total de 32 km de galeries fins aleshores inexplorades. D’entre aquestes destaquen, pel seu desenvolupament, les coves Giniba i Hoq, amb 7,5 i 3 km respectivament. La cova de Hoq s’obre en un cingle calcari prop del Ra’s Momi, a uns 350 m d’altitud. L’accés és a traves d’un corriol —actualment en vies d’arrengament— que s’inicia al costat de la carretera RR01, a Terbak. Aviat és fa visible la gran boca de la cavitat i no només des de la costa sinó des de mar endins. És per això que era coneguda des de temps immemorials, ja que els vaixells, tant mercants com pirates, solien parar-hi per recollir aigua. Fa diversos segles, en una gran esplanada situada uns 50 m per sota la cova, hi havia el poble de Hoq, la població del qual va abandonar el lloc quan les fonts d’aigua potable que sortien de la cova es van esgotar.

Aquesta cavitat consta d’una gran galeria principal, que es va fent estreta cap al fons, i d’algunes derivacions laterals. Les dimensions dels primers dos quilòmetres de la cova són bastant  espectaculars, amb diversos grups estalagmítics, estalactítics i extenses colades. En una gran part del recorregut mitjà de la cova s’observen àmplies zones amb nivells pretèrits d’inundació. Tot i no ser la més gran, la cova de Hoq té una especial rellevància arqueològica per les troballes. S’hi van localitzar una cinquantena de petits textos i dibuixos inscrits a la roca, una vintena d’objectes de culte en terracota, algunes restes de torxes i objectes de fusta, però el més important de tots els descobriments fou una petita tauleta de fusta gravada en dialecte arameu de Palmira, llengua que va ser utilitzada pels habitants d’aquesta ciutat i part de Síria fins al segle iii de la nostra era. Ha estat anomenada com la Tauleta De Geest, en honor al seu descobridor, el geòleg belga Peter De Geest.

Un altra cova més fàcilment visitable és la de Degub. Situada a l’àrea de Nogid. La gran entrada és visible en el cingle des de les grans planes desèrtiques que s’obren entre el mar i la muntanya. Es tracta d’una gran balma que, per la seva morfologia, sembla ser el que queda d’una cavitat molt més gran. Els grans blocs i les formacions litogèniques que es troben al davant de l’entrada són fruit de l’ensorrament del que fou probablement un sostre més gran i que l’erosió ha anat desmuntant. A l’interior hi ha una gran sala amb columnes, de la qual s’obren curtes i estretes galeries taponades per sediments. Cal destacar la presència d’alguns recipients per recollir aigua dels degotalls, que segurament és aprofitada pels pastors. El fet de trobar aigua dins de les cavitats ha estat de gran importància per a l’illa de Socotra. A la cova de Dahaisi, de 350 m de recorregut, s’hi han localitzat gravats que van des del segle i fins al xv, la majoria localitzats al fons de la cavitat, on s’acumula l’aigua.

 La cova de Hoq sorpren per la magnitud de les seves galeries

Alfred Montserrat-Nebot ©

Aquest article ha estat publicat a la revista MUNTANYA nº 948, juny 2026, del Centre Excursionista de Catalunya 

Per veure més fotos de la cova de Hoq cliqueu aquí: