El Hoyazo de Nijar o la Granatilla. Una joia de volcà (Nijar-Almeria)

 

El volcà conegut com el Hoyazo de Nijar o la Granatilla (Nijar-Almeria) representa una de les ultimes manifestacions del vulcanisme de la Zona Volcànica del Cabo de Gata (ZVCG). L’activitat volcànica que s’estén per aquesta àrea del sud-est de la Península Ibèrica es va iniciar durant el Miocè superior i va acabar al Messinià (14-6 milions d’anys) època en la que es va formar el Hoyazo de Nijar, sobre l’actual conca d’Almeria-Nijar.

El vulcanisme de la ZVCG es caracteritza per un ventall de magmes que van des dels de composició calco-alcalina fins a la shoshonitica incloent-hi basalts alcalins. Les andesites, dacites i riolites, en són les roques més abundants.

La ZVCG es situa a la part oriental de la serralada Bètica. Guarda una certa relació amb altres zones del vulcanisme del sud-est de la Península Ibèrica, especialment amb els camps volcànics situats més al nord, ja a la província de Murcia, i forma part de la Província Volcànica d’Alborán, que inclou també la zona del Rif marroquí.

 

Vessant oest del Hoyazo de Nijar

Cal tenir en compte que es tracta d’un vulcanisme imminentment submarí, que va anar progressant de SW a NE, mitjançant un sistema complex de falles, i que va anar creant una sèrie de relleus positius sobre plataformes someres properes al litoral.  La majoria d’aquests volcans no van sobresortir de l’aigua fins després d’acabada la seva activitat, tant efusiva com explosiva

 

Vista aèria del Hoyazo de Nijar

El fet de que alguns d’aquest volcans, un cop acabada la seva activitat, quedessin formant part d’una plataforma somera d’aigües càlides, va donar lloc a les condicions ideals per a la instal·lació comunitats esculloses.  En el cas del Hoyazo de Nijar aquest esculls van ser bioconstruccions formades per restes d’organismes calcificats, bàsicament per corals del gènere Porites

 

Les tres fotos superiors mostren el barranc de la Granatilla. A la part alta de l'imatge es pot veure les restes de l'escull coral·lí. La foto inferior en mostra un detall

Aquest escull es va dipositar per tot el voltant de l’edifici volcànic, creant una mena d’anell. Quan el mar va abandonar aquesta zona el Hoyazo va quedar exposat als elements erosius atmosfèrics. Primer es va formar un atol. Més tard, un cop assecada la llacuna interior, l’erosió va anar desplaçant els materials de l’interior del crater cap a l’exterior de l’edifici, especialment després de formar-se el barranc de la Granatilla. Actualment s’accedeix a l’interior del crater seguint aquest barranc. La part més superior del crater i els vessant exteriors estan ocupats per les restes de l’escull coral·lí

Extret de: Geolodia Almeria 2015

Les roques de dins del crater són de colors clars i de gra fi. Són dacites, una roca volcànica generada a partir de magmes àcids i viscosos amb un alt factor explosiu. Si es miren de prop aquestes roques contenen fragments d’altres roques, no volcàniques, i minerals (xenòlits). Entre aquests s’hi troben fragments de quars, biotita, sil·limanita, cordierita i molt especialment granats, producte de la fusió parcial de roques metamòrfiques profundes (anatèxia), i que els magmes van transportar fins la superfície

Interior del crater

Xenòlits en dacita

Els granats formen part d’un grup de minerals bastant ampli. Els que es troben al Hoyazo de Nijar són bàsicament de la varietat almandina, silicat de ferro i alumini, encara que també se’n pot trobar de la varietat anomenada andradita, silicat de calci i ferro. Es localitzen en petits dipòsits al·luvials, anomenats “placers”, especialment en el tàlveg del barranc de la Granatilla

 

"Placer"

Aquests “placers” són deguts a l’acumulació de granats en determinats punts del fons del barranc on es produeix un rentat per densitat dels sediments que arrosseguen les aigües de escorrentia

 

Granats

Tot i que són àmpliament utilitzats en gemmologia, per les seves característiques de mida, duresa i fractura subconcoidal, els granats del Hoyazo de Nijar han estat explotats per a ser utilitzats com abrasius. Es calcula que durant la primera part del segle XX se’n van extreure entre 11.000 i 19.000 tones

Alfred Montserrat-Nebot  ©

Cueva de Ardales (Ardales - Malaga)

A finals de febrer del 2018, la revista Science va publicar un article que va aixecar - i encara dura - una certa polseguera entre els especialistes en art rupestre. L’estudi, fet en tres coves de la Península Ibèrica, semblava demostrar que en aquestes cavitat l’activitat artística de l’home prehistòric era anterior al que es pensava. Els resultat donaven una antiguitat, a algunes de les marques de colors trobades, d’uns 64.000 anys, o sigui, uns quants milers d’anys abans del que es creia. Això situava als seus autors entre els neandertals.

Una de les coves incloses en aquest estudi va ser la Cueva de Ardales (Ardales-Malaga), també coneguda com de Trinidad Grund, propietària del terreny durant una bona part del segle XIX.

La primera visita amb caràcter científic a la Cueva de Ardales es remunta al 1918 quan l’investigador malagueny Miguel Such va acompanyar al prehistoriador francès Henri Breuil. D’aquest reconeixement en va sortir una publicació, a Paris el 1921, on es descrivien una vintena de figures d’animals. La guerra espanyola del 1936-39 va frenar nous projectes de recerca en aquesta cova. No va ser fins al 1985 quan es va iniciar una nova etapa de treballs que encara dura a l’actualitat

 Entrada a la Cueva de Ardales

Durant el passat mes de desembre de 2019, vàrem poder visitar la Cueva de Ardales gràcies a la invitació del senyor Pedro Cantalejo Duarte, director del “Área de Patrimonio Natural e Histórico del Ayuntamiento de Ardales”

 

Art prefiguratiu realitzat amb les puntes dels dits tacades de vermell

Segons l’article publicat a Science, la datació d’Urani/Tori dels dipòsits de petites crostes calcaries precipitades sobre alguns del signes de color vermell que es troben a les parets de la cavitat donen una edat mínima de 45.000 anys i màxima de 64.000 anys. Això ha trasbalsat algunes de les creences sobre l’origen de l’art rupestre, ja que en aquells moments el sud de la Península Ibèrica només estava ocupada pels neandertals. La troballa demostraria que aquests comptaven amb un pensament simbòlic, cosa que fins ara es creia només patrimoni dels Homo sapiens

 

Posteriors excavacions en diferents punts de la cavitat propers a l’entrada han permès datar, pel mateix mètode i per carboni -14, sediments situats sota diverses capes de concreció calcaria, o sigui, protegits de les alteracions posteriors, que han donat unes franges d’ocupació de la cova, amb marcada intensitat, que van des dels 65.000 anys fins als 8.000 anys d’antiguitat. Aquestes franges es corresponent amb la successiva seqüencia de l’art rupestre de la cavitat i amb múltiples mostres d’ocupació dels terrenys propers a la cova de Ardales

Sembla ser que la cova no va estar mai habitada (sensu stricto), si no que era un lloc de visita, no només per a plasmar l’art del moment, si no també per a dipositar-hi ossos de restes humanes

Mans aerografiades

Restes fossilitzats d'una corda de fa 30.000 anys

 Fragment de concreció utilitzada com a recipient per recolzar-hi estris d'il·luminació 

 

Diversos gravats sobre roca

 

 

La Cueva de Ardales s’obre a una altitud de 565 metres a la Serrezuela, petit relleu de materials carbonàtics metamorfitzats d’edat triàsica pertanyents al “Complejo Alpujarride” (zona interna de la serralada Bètica). La longitud de la cavitat és de 1.597 metres amb un desnivell total de 35 metres (+7, -28).

Per a més informació sobre la visita a la cavitat clique aquí

Si vloleu consultar l'article publicat a la revista Science clique aquí

Alfred Montserrat Nebot  ©

El Tajo de Ronda (Malaga)

La ciutat de Ronda (Malaga) s’aixeca sobre una peneplana tallada pel congost que durant anys ha format el pas del riu Guadalevín. Aquesta gorja rep el nom de el Tajo i divideix la població en dos parts actualment unides per l’anomenat Puente Nuevo.

Tant el Tajo com el Puente Nuevo, construit al segle XVIII, són alguns dels indrets turístics més característic de Ronda tot i que la majoria de visitants només gaudeixen d’ells de la seva part alta. Cal baixar als seus peus per adonar-se’n de la seva real magnitud.

Al marge dels punt d’interès turístic que ofereix Ronda, la visió del Puente Nuevo des de la seva base no només és espectacular si no que permet observar, als que ens agraden les “pedres”, sobre quin tipus de materials ha estat construïda la ciutat. És com si estiguéssim al davant d’un gran tall de pastis on es poden veure totes les capes que el formen.

Porta de Almocábar, segle XIII. Una de les portes d'entrada a la Ronda musulmana

Existeix un itinerari que s’inicia a la plaça Ruedo Alameda. Seguint el carrer Prado Nuevo es comença a baixar cap al Albergue de los Molinos. Aquesta zona, al costat del riu Gaudalevín, comptava amb nombrosos molins de farina ja durant l’època musulmana. Després, ja al segle XX, alguns d’ells van ser adaptats per produir energia elèctrica. Durant la baixada fins aquí es poden observar unes morfologies que ens són familiars. La fracturació (diàclasis) de les roques detrítiques (conglomerats i calcarenites) i l’efecte de l’erosió ha deixat aïllats nombrosos monòlits que es van fent més petits segons estan més allunyats del cingle sobre el que es troba Ronda. Potser la més espectacular és la que rep el nom de el Asa (la nansa). Per sota dels conglomerats i calcarenites hi ha argiles, materials més tous que afavoreixen la suavitat del paisatge i que formen la base sobre les que es van dipositar els materials detrítics

Des de la proximitat del Albergue de los Molinos s’inicia un corriol que va pujant passant per diversos replans fins arribar de nou a Ronda. Durant aquest tram del recorregut és quan es pot observar amb detall la composició del paquet rocós que a tallat el riu Gaudalevín, i que de base a sostre esta compost per:

- Argiles i llims

- Conglomerats

- Calcarenites

A mesura que es va guanyant alçada els conglomerats van reduint el seva mida de gra passant a calcarenites. Això indica una reducció de l’energia del mitja de sedimentació, possiblement per una elevació del nivell del mar (transgressió) en el que desembocaven aquests rius i torrents que anaven carregats de sediments. A la part més alta de la paret s’observen laminacions creuades segurament produïdes per la remobilització de sediments degut a l’onatge en una zona de poca profunditat

Tanmateix, a mitja alçada es pot veure, enganxat als conglomerats, un paquet d’un material amb aspecte diferent. Són travertins relacionats amb la caiguda de les aigües del Guadalevín al sortir del Tajo. Aquests travertins van ser els causants, al 1917, de la mort de 15 persones i del abandonament del molins situats a la part inferior del Tajo. Les voladures amb dinamita per tal de construir un habitatge van provocar el despreniment de grans masses de travertins que van sepultar diverses d’aquestes construccions

Part superior de les calcarenites on s'observen estratificacions creuades

 

Vista a ambdós costat de el Tajo

Al miocè superior (11-5 Milions d’anys) una gran part de la província de Malaga es trobava sota l’aigua. La zona de Ronda era una conca marina de varis centenars de metres de profunditat on al seu fons anaven a parar els sediments transportats pels rius i torrents de les muntanyes veïnes. Un d’aquests rius desembocava prop del mar, on ara es troba la ciutat de Ronda, i allà anava deixant la seva carrega que arrossegava.

Fa uns 5 (Ma) el nivell del mar va baixar al mateix moment que les forces orogèniques aixecaven el relleu. El territori es va quedar al descobert començant-se a erosionar. Sobre el terreny es va instal·lar una nova xarxa fluvial, l’actual, que en funció de la característiques de les roques va anar modelant el paisatge fins tal i com es coneix a l’actualitat

Alfred Montserrat Nebot ©